UNES SABATES MOLT CARES.

El diumenge passat, vaig estar en uns grans magatzems  de València. No tenia previst comprar res, encara que, quan hi vaig,  hi ha moltes possibilitats que compre alguna cosa. I.. dit i fet. Unes sabates en cridaren l’atenció. Molt bon acabat, a més,  amb goretex. Mirant-les per ací i per allà , vaig observar que estaven fabricades a  Xina. El seu preu 150 euros , què en rebaixar-les un 50% eixien per 75 €. Aparentment tot sembla correcte. He fet una bona compra.

De camí a casa, pensava... llàstima que les porten de fora, en tant d’atur que hi ha ací...i.. damunt haig de comprar productes fabricats en un altre país!. Ja no n'estava tan satisfet. Com s’ha pogut abaixar tant el preu?.

Mirares per on mirares tot estava rebaixat, 15%, 30%, 50%. Vestits, sabates, frigorífics, pantalons, camises... Encara que no massa gent,  hi havia la suficient per poder comprovar l’eficàcia del reclam, els cartellets amb eixos percentatges tant atractius estaven escurar-nos les butxaques.

Aquestes pràctiques  tant  enlluernadores no ens deixen entreveure el fons de la realitat, la raó per la qual aquests productes estant tant rebaixats, que no són altres que els  llocs on es fabriquen, la seua procedència : Xina, Bangladesh, Marroc... etc, ho fan amb un cost de mà d’obra increïblement inferior a la dels països europeus. Els drets humans, i els salaris són violats sense contemplació.  Jornades de 12 hores diàries, sis dies a la setmana, i amb un salari inferior a 200 € mensuals. Sense drets laborals  ni contractes dignes.

Les grans multinacionals, carreguen els camions, els trens, els vaixells... de mercaderies i les introdueixen a Europa.  Això explica les immenses fortunes , que amb crisi i tot, estan  acumulant importants marques .

En conseqüència, el mercat intern del nostre país està  en atur. Les grans empreses col·locant fraudulentament el capital en paradisos fiscals i damunt fabricant al Tercer Món.

Com diu el refranyer : “ No todo lo que reluce  es oro”. “ Comprar barat a vegades resulta car”.

I tan car que ens està resultant  aquesta globalització , sense llei, sense drets, sense justícia... Uns guanyen, els de sempre; altres perden , els de sempre també.

Escandalós, que aquesta lucrativa pràctica siga  consentida pels països desenvolupats trepitjant, drets laborals, socials  i mediambientals.. sempre al servei dels més rics,  dels que més tenen.

Aquestes sabates,  ja no són tan barates, al final en són molt cares i nosaltres som els que estem pagant la factura.

L'INDULT, EINA PER AFAVORIR ELS DE SEMPRE?

Sembla que aquesta prerrogativa de gràcia, correspon al rei, però, donat que  la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, es delega en el govern, el qual haurà de publicar la seua decisió  al Butlletí Oficial de l’Estat.

Si bé , aquesta figura jurídica ha anat modificant-se al llarg del temps ( durant la República per exemple, la constitució de 1931 traslladava la prerrogativa d’atorgar amnisties al Parlament i els indults individuals passaven a ser facultat del Tribunal Suprem; durant l’època franquista, era Franco qui dictava la gràcia)  en l’actualitat, com he dit abans, l’indult és una prerrogativa que té el Govern, el qual pot deixar sense efectes una sanció penal imposada a qualsevol persona per tota classe de delictes. La indemnització que puga portar implícita la condemna  en cap cas es perdona.

http://politica.elpais.com/tag/fecha/20121202  :

Casos relativament recents, segons  El País http://politica.elpais.com/tag/fecha/20121202  :

“Los indultos más polémicos de 2012

Además de los casos de los mossos d’Esquadra indultados por el Gobierno ha habido otros casos polémicos este año:

Caso Treball: Josep Maria Servitje (ex alto cargo de Unió Democràtica de Catalunya) y Víctor Manuel Lorenzo (empresario). Desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. El indulto no contó con el informe favorable del tribunal sentenciador.

Yak 42. Los militares José Ramón Ramírez y Miguel Ángel Sáez habían sido condenados por falsear la identidad de 30 de los 66 fallecidos en el accidente.

Prevaricación urbanística. Tomás Gómez Arrabal (exalcalde del PP de Abdalajís, Málaga), y los ediles de su partido María Teresa Mesa Pernia, Fermín Muñoz Armero y Antonio Pérez Postigo fueron condenados por dar licencias ilegales a sabiendas de que lo eran.

Permisos falsos. Constancio Alvarado, exsecretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres, José Manuel Sánchez Donoso y Luis Calle Fernández habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Las cantidades pagadas por estos a cambio de los papeles llegaban a los 3.000 euros.

Estafa y falsedad. Miguel Escudero Arias-Dávila fue indultado tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa.”

Cal afegir, el cas del kamikaze de Polinyà del Xúquer que circulà 5 Km en sentit contrari. Condemnat a 13 any per provocar la mort d’un jove en un accident, va ser indultat malgrat l’oposició de la Fiscalia i l’Audiència de València.

La sensació que té el ciutadà , davant d’aquests casos , és una vegada més, que hi ha una justícia distinta per a segons quina persona. No s'entén , de cap de les maneres, que uns siguen indultats i altres no.

La credibilitat de la justícia  i del poder executiu  està en entredit, la corrupció està a l’ordre del dia,  i sols ens faltava , que allò que condemnen els tribunals siga anul·lat pel clientelisme o l’amiguisme del govern de torn.

El debat està al carrer. És l’indult  una eina política par afavorir els de sempre ?

LA VOCACIÓ POLÍTICA

La vocació és la tendència que sent una persona a realitzar determinades activitats. És una  inclinació natural que es manifesta prematurament.

Evidentment,  les persones, no tenim una sola vocació. Disposem de multituds de possibilitats de fer o dedicar-se a una cosa o altra. El context, les habilitats específiques, la situació econòmica , l’entorn social... determinen , sense cap mena de dubte, la nostra vocació.

Realitzar un treball que ens agrada, una carrera que ens motiva, realitzar una activitat que ens resulte gratificant, propicia obtenir uns bons resultats .

No escollir bé, pot provocar una gran decepció o un fracàs . Els diners , no ho són tot , encara que hem de pensar, també , en conjugar la nostra vocació amb  la possibilitat que la nostra activitat ens puga proporcionar els ingressos suficient per viure dignament.

Observem un poc l’entorn:

Un mestre ha de ser una persona que li agrade ensenyar, educar, que estime els seus alumnes, que els motive perquè puguen aprendre  i passar-s'ho bé al mateix temps.

A un metge li ha d’agradar  diagnosticar la possible malaltia i posar tots els coneixements científics i terapèutics per sanar el pacient.

Un advocat, s’ha de posar en la pell dels seus clients i ajudar-los a solucionar, de la manera més adients, els seus problemes legals o penals..

Un jutge, haurà d’aplicar la llei, de forma justa  , coherent, sense deixar-se portar per febleses emotives.

Podríem seguir,, i seguir . .especificant característiques vocacional implícites en qualsevol professió... i seguiríem , seguiríem.. fins arribar a  determinar les característiques d’un polític.

 Definir la  vocació política, actualment, seria tot un repte i possiblement una temeritat. Més de 300 polítics imputats per corrupció, ho diuem tot.  Que falla ací, ?  No han triat bé la seua vocació.. o pel contrari la seua vocació és precisament aquesta,  omplir-se les butxaques?

Vosaltres teniu la paraula!!

 

AVUI 1000 VISITES !!

Avui, el  meu blog   www.miasca.blogspot.com   AIXÒ ÉS TOT ? ha arribat a 1000 visites !

 La raó per la qual  vaig decidir escriure, supuse que és per satisfacció personal.

 L’escriptura, representa sentir-te plenament lliure per exposar tot allò que tu penses o creus i al fer-ho , en certa manera , t’alliberes, aboques al paper tot el munt d’opinions, fets , observacions, experiències... en definitiva t’aboques a tu mateix,  mitjançant la paraula escrita.

L’escriure , a més d’un plaer, és un compromís i un repte. I que com tots els reptes que ens marquem en la vida constitueix un esperó potent per a avançar.

En total , he escrit 75 articles , amb els qual, he intentat  opinar, comentar, reflexionar... sobre un cúmul de temes prou heterogenis, des d’articles de caire polític o religiós  fins a poesia  o música.

Avui, el  meu blog ha arribat a 1000 visites !Estic satisfet. Moltes gràcies a tots/es. 

 

www.miasca.blogspot.com   AIXÒ ÉS TOT ?

EL BES...

Amb tota probabilitat el bes és una de les costums que compartim més universals. Apareix en quasi totes les cultures. Ja en el  Kamasutra es feia al·lusió a les distintes formes de besar.

El seu origen és perd en el temps de la història. Alguns creuen que  apareix com a conseqüència que les mares mastegaven el menjar perquè els bebés digeriren millor els aliments.

A l’Edat Mitjana, un bes implicava que el cavaller s’havia de casar obligatòriament amb la dama. Al s.VI, a  Europa , ja apareix com una forma d’afecte entre les persones.

Un bes en la cara, en el front,  o fregant-se el nas ( com els esquimals), un bes papallona, “El bes de Judes”,  El bes del príncep a la “Bella Durmiente”, el bes de la “Rana” quan l’amfibi es transforma en príncep,  el bes de  submissió, ( com el que donà José Bono, en la mà ,  a Roucco Varela) . Ummm... el bes de llengua...en  la llengua que tu vols.

Quanta química pel mig! i quants músculs facials ens fa activar , fins a 34 si és a la boca i 12 si és a la cara. Allibera l’hormona oxitocina que intervé en les funcions sexuals i també produeix endorfines, que són neurotransmissors relacionats amb el benestar

El primer bes, el bes, un bes, tots els besos... No me’n vull deixar ni un.

Quanta informació ens dóna un bes. En pocs segons , ens adonem si som o no compatibles,  si mereix la pena seguir-se besant, o si pel contrari, hem de passar fulla i seguir buscant eixe bes o eixos besos que es queden a viure a dintre nostre per a sempre.

El bes: desig, passió, amor... !! Sabeu què ?  millor  li dic al bes poesia, i així, ja us  ho dic tot.

  

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa’t besar -sacrifici fervent com

més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Salvat-Papasseit, Joan: “Mester d’amor”. Poesies completes. Barcelona: Ed. Ariel,

Clàssics Catalans, 1983. (p. 110

ARA SÍ SOM FIABLES?

Encara no m’ho puc creure!! La  firma d’inversió Morgan Stanley destaca a Suïssa i Espanya com els dos  punts d’inversió més recomanats per a 2013. En concret, els seus analistes veuen el nostre país com “una de les potencials sorpreses” dels propers dotze mesos . Iuuuuuuuuuu juuuuuuuuuuuu... 

O siga, no era aquest Morgan Stanley el que ens va rebaixar la qualificació del nostre deute  dient que no són un país fiable ? No eren aquests els que deien , que la nostra economia estava pràcticament en  fallida ?... Veritat que eren aquestos?

Què ha hagut de passar  perquè aquests angelets canvien ara d’opinió ? 

Serà la  reforma  laboral ?

Serà  que els salaris han abaixat molt?

Serà que la sanitat i l’educació s’estan privatitzant i veuen negoci?

Serà que les  pensions es reduiran  tant que haurem de garantir-les amb plans de jubilació , o siga més negoci?  

Serà que els joves, amb un 53% d’atur, treballaran pràcticament gratis  durant un temps per a després tirar-los  d’una patada  altra vegada al carrer?

 Serà que si vénen casinos de joc  no pagaran els impostos corresponents ? Eurovegas,  us sona.?

Ara veritat  Morgan Stanley!  ara, sí som bons, sí som fiables, sí que  som un país per a invertir!! 

ARA QUE SOM UN PAÍS A LA CUA D’EUROPA  EN ATUR, EN SALARIS, EN DRETS LABORALS, ARA QUE TOT  EL QUE ERA PÚBLIC S’ESTÀ PRIVATITZANT . ARA, QUE SOM EL PAÍS AMB MÉS CORRUPCIÓ, AMB MENYS TRANSPARÈNCIA FISCAL ,  AMB MÉS ERES PER CÀPITA.... ARA —SÍ SOM BONS?

ASSERTIVITAT I EMPATIA, excel.lent dicotomia per a millorar la convivència.

Assistim, amb més freqüència del que seria  desitjable, a  programes o debats televisius, en els quals , sembla que el crit, la ira, l’insult  o el menyspreu a l’oponent  es converteix en el millor argument per defensar la pròpia tesi.

Espectacles lamentables, hem pogut presenciar en més d’una ocasió, en  què, fins i tot, s’ha arribat a l’agressió física.

Personatges que ixen a la palestra televisiva , armats de  violència oral per torpedinar a l’oponent i enfonsar-lo psicològicament. El premi al guanyador  és continuar en el programa . I així ens va!! La imatge que          s’ ofereix als espectadors  és ben trista i distorsionada.

No ens queixem , doncs, de la manca de respecte, de cortesia, del saber estar , d’educació, en les nostres relacions socials qüotidianes.

- Un veí o veïna que treu a passejar el gos ... però que deixa que defeque o orine en la cantonada ... Clar , aquesta cantonada no és la seua !

- Un veí o veïna, que aboca el fem a l’hora que vol. No importa  el reglament, no importa el ferum que puga deixar en el contenidor situat davant de la casa d’un altre veí. .. Clar, el contenidor no el té ell..!

- Un grup d’amics i amigues, casats, amb xiquets/es que ocupen dos o tres taules d’un bar o restaurant, que  es posem a xerrar, a riure  .. però que els  seus  fills/es  deambulen pel bar o restaurant com si fos el parc d’atraccions.  Les jaquetes penjades a les cadires , les transformen en tovallons per torcar-se el gelat  o les llepolies. Els pares riuem.. però són els altres clients qui es senten angoixats, els que perden la tranquil·litat .  Clar, els seus fills/es no els molesten a d'ells.

Seguiria en més i més exemples, on s’altera de forma premeditada  la convivència diària, on es perd el respecte, l’harmonia, les formes , els valors, la bona educació.

Si miràrem de posar-nos en el lloc de l’altre, si miràrem d’escoltar el seu punt de vista i intentàrem entendre’l, si en lloc d’escridassar  s’esforçarem en dir o explicar les coses de la mateixa manera que voldríem que ens ho digueren o ens ho explicaren  a nosaltres...No seria tot millor ?  No eixiríem , en definitiva, guanyant tots ?

 Assertivitat i Empatia. Excel·lent dicotomia per millorar la convivència.

UN VERITABLE REGAL DE REIS

Tots/es  ja estem pensant en el regal que farem el dia de Reis. Cercavila, festa, música, il·lusió... envoltaran, encara que efímerament, el món del xiquet. Ells/es rebran el seu regal i amb ell,  el somriure  i la felicitat dels pares i familiars. Qualsevol acte que contribuïsca al benestar  dels xiquets, sempre serà benvingut.

Una altra cosa és als països en desenvolupament, on les condicions de vida dels menors són lamentables. Milions no van a escola a causa de la pobresa, desigualtat, manca d’infraestructures .. Uns altres,  lluiten per sobreviure. Països on la mortalitat infantil és molt elevada. On la falta d’accés a servicis bàsics de salut , atenció prenatal i pediàtrica, vacunes o una nutrició adequada és pràcticament nul·la.

Per una altra part, el menor és també el col·lectiu més vulnerable a l’abús i l’explotació tant en el treball com en l’àmbit sexual.

No cal ni dir en els conflictes armats actuals, la sagnia de mort innocents que a diari llegim en la premsa.

Hi ha 160 milions de xiquets i xiquetes menors de 14 anys treballant. A més en condicions de perill i esclavitud.

Que siguen , moltes vegades , multinacionals dels països  desenvolupats  les que menyspreant  la legislació  i drets  laborals fomenten i creen aquest estat de coses, resulta autènticament indignant.

 Si els culpables, els polítics , directius, alts càrrecs,  foren processats  en el seu país d’origen  per cometre, amb premeditació  i traïdoria, aquestos atemptats contra els menors, podria ser un primer pas per anar eradicant aquest estat d’explotació.

Acabar amb tot açò, sí que seria un veritable regal de reis.

BREUS PINZELLADES AL VOLTANT D’UN GRAN PINTOR : PENYA-ROJA

Penya-roja, com ells signa els quadres , és qualifica com pintor figurativista  realista i naturalista.

En 2011, exposà, com a invitat, a León en la  Galeria Pers Polis.

En 2012 , va ser sel.leccionat per la  pintora Marta Sozzi ,  comissària artística, com a   pintor representant d’Espanya  a Nova York, concretament en  Jadite Galleries , juntament amb altres artistes : Carla Arouesty (Mèxic), Gisela Gaffoglio (Argentina), María Zañartu ( Chile), Gabriela Batista (Panamà).

Posteriorment, una altra vegada, Marta Sozzi  el va requerir perquè tornara a exposar en AC Gallery  situat a la Plaça Chueca de Madrid, juntament amb Alejandra Bremer(Chile), Lorena Fernández(Colombia) i Gisela Gaffoglio (Argentina) , la qual, ja va exposar amb ell  a Nova York.

L’invitaren a  exposar en Califòrnia en el Latino Art Museum de Pomona , i també, en   la Fira d’art a Roma i una altra en París en un Estand d’Espanya. Els va agrair l’interés mostrar, però   va declinar les invitacions per considerar-les massa precipitades pel poc temps  que disposava per a la seua preparació.

Actualment  està enllestint  una exposició individual ,  encara que no ha posat data ni lloc.

Es considera  un pintor independent, bastant refractari  a  participar en concursos, tot i que, n’ha guanyat alguns de pintura ràpida.

Què he de dir de Vicente !  Pepe Aragó, gran professional i millor persona, em digué ,quan treballaven en el CP Recaredo Centelles de la nostra ciutat, :  “Vicente, ha sigut el millor alumne que he tingut mai, el més intel·ligent ”. Aquestes paraules , dites per Pepe, són un gran elogi i més quant són expressades amb el cor en la mà.

Des de ben xicotet, va destacar amb la pintura, la seua autèntica vocació. Sempre el veia amb el pinzell en la mà. Si podem afirmar que la pintura és un art amb el qual es naix ,  Vicente , sense cap mena de dubte , ha nascut amb eixa llavor artística , que només els grans tenen a dins.

Actualment, la seua pintura , viatja , fins i tot, fora d’Espanya. El seus quadres ,van agafant fama, nom i prestigi.

Si alguna cosa ha de posseir una obra d’art, és la seua originalitat. Jo, que sóc un admirador de la seua , la trobe en la utilització que fa del color , en la gran lluminositat que impregna el quadre.  La bellesa de la seua obra, no està solament en plasmar la realitat en el llenç, a més , li dóna la màgia de poder imaginar-te-la. L’aire, la claror, la penombra., el color, la llum...aquestos elements, combinant-se en els seus paisatges, provoquen que  la seua pintura prenga dinamisme, prenga vida.

El futur  d'un artista  és impredictible... però jo aposte per ell com un valor segur.

Ací teniu una breu representació de la seua obra.

 

 

DIVAGACIONS : LA MIRADA

He estat en un bar cèntric del poble. Una cervesa , molt fresca, m’ha omplert de goig aquest moment puntual del dia.

Taules amb gent,  uns parlant , altres escoltant, altres en silenci.  Una parella  amb una taula  i amb silenci.  Silenci... em va cridar l’atenció. No parlen ? .  No tenen res a dir ?.  Res  a comentar ?   Solament es miren. De vegades fixament, de vegades , crec que es miren sense mirar.

Quin pou sense límits és la mirada. Afirmar que és la màxima expressió del nostre estat anímic , seria exagerat ?  Popularment la dita :” la mirada és  el mirall de l’ànima” , coincidim en què és certa ?

La mirada, ens posa en contacte el món interior i  l’exterior.  A l’exterior, els ulls vius són sinònim de joventut, perquè les emocions fan augmentar les secrecions lacrimals  i provoquen que els ulls brillen. En canvi, si en tenim d’ulleres , ens indica falta de vigor físic, ja siga per dormir poc, un excés de feina, malalties o penes.

Però, que em diem de la mirada interior?  Aquesta  només fa que manifestar com ens trobem per dins. Mirades apagades, tristes, inexpressives. Mirades  fredes, al·lucinades, absents. Mirades desconfiades, esquives, temoroses. Mirades valentes, ressentides. Mirades, tenses, rígides, paralitzades. Mirades de desig, d’amor, inacabades, persistent.

I que em diríem , si ara agafem aquest còctel i el barregem ?  podríem obtenir mirades de combinacions increïbles.

Si tanta informació ens dóna la mirada, podríem dir que és un llenguatge interior que  s’encarreguen els ulls de transmetre?.  Seria cert  dir : “Val més una mirada que mil paraules “. “ Amb una mirada t’ho dic tot”, “ Sí em mires a la cara ho sabràs”...i tantes altres que  tu , ara mateix, estaràs construint.

Ep! la cervesa,  per un moment l’havia oblidat.  Tal vegada, el silenci d’aquella parella de la taula, fóra una mirada. Tal vegada, s’estaven parlant amb la mirada ! !

- Ja estic ací ! no he pogut vindre abans. Què, com va tot ?

- Ací estic, esperant-te i  mirant , la mirada .

- La mirada ? 

- Sí, la mirada . La meua cap a dins, la teua cap a fora. La de tots, la de la taula ...

 LA MIRADA

 

ELTEMPS...

Ahir, va ser el meu aniversari. “Per molts anys”, “Felicitats amb aquest dia tan especial”, “ Aniversariiii feliççççççççç, Aniversariiiiiiiiii feliççççççççççç.. et desit...” .

Familiars i amics, et recorden , que acabes de complir un any més i aquest fet , s’ha de celebrar, festejar... He finalitzat un altre període de temps de la meua vida. Un any més.

El temps, quin concepte més difós, diluït, transparent. El vull agafar amb les mans  però no sé on és. No el puc tocar, ni observar, ni aturar. No sé el color o la textura , la forma, la cara o la veu que té. Però està., ens envolta.

Tant se val,  si ja tinc un any més. El temps no s’atura, continua el seu llarg viatge invisible, il·limitat, infinit...

Ho torne  a dir, com m’agradaria atrapar-lo amb les mans, detenir-lo, parlar amb ell, que em contara  en quina parada de la vida em deixarà. Em deixarà, allí, fins que un altre temps  més permanent, més meu, més propi, anirà desfent-me a poc a poc. L’altre temps , no s’atura, ell continua el seu viatge impertèrrit.

Millor  pensar  que hi ha per davant. Avui, demà... vint-i-quatre hores possibles, prometedores, suggerents... ens inviten a seguir cavalcant  al  llom d’allò que està passant , just, en aquest moment que estàs llegint.

JO, SÍ FARÉ VAGA

No cal  que enumere les raons per les quals,  demà , jo sí faré vaga. Tots les sabem , és més ,  les estem patint.

Recorde, que abans de la mort de Franco en 1975, les forces progressistes eixien al carrer, ens manifestaven  i ens mobilitzàvem perquè a Espanya arribara la democràcia. Aquesta agitació social , ( manifestacions, vagues...) donà els seus fruits i s’aconseguí passar de la dictadura a la democràcia . Una democràcia amb una  Constitució , que el poble haurà de dir , si és suficient o pel contrari s’ha de modificar  per condicionar-la a diferents tipus de realitats socials, laborals, territorials  o econòmiques.

Demà, jo, no treballe  i em sume a tota  la gent,  que manifestarà, la seua disconformitat en aquesta política  d’austeritat extrema, dictada per Merkel i els mercats financers i secundada pel  nostre  govern, que està provocant tant de sofriment en el poble.

Demà , jo sé, que estaré lluitant  pel futur dels meus fills , de tots els joves, dels aturats, de la gent que ho ha perdut tot,  per la defensa d’una  educació i sanitat  pública, pels pensionistes , pel xicotet comerç, i per tots els sectors tant socials com econòmics  ... que  estan pagant tant car  una crisi que ells no han provocat.

 

DESTORBEM !!

 Dos vells, s’han suïcidat. Un matrimoni  d’ancians 77 ella i 78 ell. De Granada. S’han suïcidat.  Terrible , dramàtica i cruel notícia.

Mirem-ho d’aquesta manera. Dos persones ancianes  s’han llevat la vida. Han deixat una nota als seus  fills : DESTORBEM  però també   ens l’ han deixat a tots  nosaltres.

Quina societat estem fent?  Dos vells, tota una vida treballant, donant el millor per als seus fills, havent pagat els seus impostos  per disposar d’una  pensió que els permeta, en arribar  l’edat de jubilació,   ser independents, autònoms,  poder fer front a  la  vida , per no sentir-se humiliats. Ara , quan tot ho han entregat,  quan més necessiten  ajuda,  just ara, “ destorbem”.

 

Me’ls imagine sols, desvalguts, en silenci, asseguts a una vella butaca, l’un al costat de l’altre,  amb el cabasset ple de medicaments i el got   d’aigua damunt la taula, amb  tristesa , amb  soledat. Tal vegada esperant el timbre de la porta per veure  els fills o els néts... Ningú arribà, ningú està.  Soledat.

 

Han donat la vida als fills, els han criat  i ara , també els han donat la mort... per no destorbar .

Sembla , que en aquesta societat tot destorba: els parats, els que no poden pagar la hipoteca, els dependents, els  jubilats, els joves sense feina.

Sembla, que no és bo tenir una sanitat i una educació universal i pública, no és un bon negoci!. destorba,

Sembla, que les grans empreses no han de pagar més impostos. Millor  permetre el  frau fiscal.

Destorben els professors, els metges, els invàlids, els indignats, els que ens manifesten per defensar el seu treball, l’escola, l’hospital, el menjador...

 I mentres... els culpables, aquells que mouen els fils de les lleis, ens somriuen hipòcritament...

Dos vells, s’han suïcidat, 77 ella i 78 ell...  tota una vida treballant... i  ara  han donat la seua mort .. únicament per no  DESTORBAR !!

DINAR D’AMICS

 Ahir mateix, sense anar més lluny, ens tornàrem a reunir .  En aquesta ocasió, en compte de set  n’erem  cinc. Cinc amics  de la infància, del mateix poble de Quart. Cadascú de nosaltres ho portem ben  gravat a la cara , a la llengua, en els gestos , en les  expressions,  i sobretot  en el cor. Som  els mateixos de sempre ,cal dir, que una mica més grans, això sí.  Estar junts com  estàvem abans,  com quan anàvem a escola, com quan ens reuníem per anar a jugar , al cinema... per fer les nostres primeres incursions en el món adolescent... Infinitat d’anècdotes, de rises intenses, de records del temps passat ... però ho torne a dir, som els mateixos, amb les  nostres apreciacions, amb les empentes que ens ha anat deixant la vida, unes agradables altres no tant... però ahí estem mantenint , malgrat els anys, la nostra  immutable  amistat.

L’amic de la infància  és un amic especial. És l’amic de tota la vida. Hem anat junts  desde sempre  i ens coneixem tant  .. que  els gestos, la mirada o el simple to de veu crea un conjunt harmoniós , poètic ... on l’empatia s’eregix com una llum aclaparadora  que parla per tots.

Abraçar , donar la mà ...a un amic  de sempre  és  connectar la vida passada a la present i la vida present a la passada. Aquest vincle... perdurarà sempre, perquè en definitiva, ha forjat  una part substancial de la nostra existència.

Ahir, a la taula, n’eren cinc, els altres ... que per una raó o una altra  no hi eren.. que sàpiguen, que igualment  estàvem presents.

Per a d’ells i en  nom de tots, una molt forta abraçada.

 

MENTIDES O VERITATS?

  La mentida, si ens ferem una autoanàlisi de la raó per la qual mentim... què en diríem ? de segur , que la llista de raons seria interminable. En dic algunes , mentim per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per compassió, per aconseguir el que volem, per convertir-se en protagoniste d’alguna cosa, per no ofendre....xe... jo que sé. seguiu vosaltres la llista .

Afirmar que la mentida forma part de la nostra manera de viure , potser siga excessiu, però no hi ha dubte, que la mentida està instal.lada en el nostre quefer quotidià , més del que seria desitjable.

Dir la veritat, és dir allò que és, i dir mentida, és dir  allò que no és. Clar que, la realitat és interpretable i això implica , diferents possibilitat d’actuació.

La tolerància, davant de la mentida , podria ser  comprensible, si no observem intencionalitat de fer mal o fins i tot , la podem entendre , si  s’ utilitza  per apaigavar un mal major.

Penseu que  sempre hauríem de dir la veritat ?  Penseu que la mentida , és com un catalitzador de la convivència que ens ajuda a digerir els distints comportament humans?   

Aiii,... la mentida!!  quina mentida és.!!

Ep, !! que quede ben clar,  jo no en dic de mentides!! o potser sí ? En tot cas, les que jo puga dir , no hi ha dubte , que són mentides d’aquelles que  no fan mal. I tu ?

UN SOMNI.

 Una sensació d’angoixa m’envaí en transitar per carrerons foscos, miserables i bruts, cadascun dels quals m’anava deprimint més i més. Algun gos furgant en el fem, dos gats que s’amagaven davall uns cotxes bruts. En un portal, damunt d’un gruix cartró , un vell embolicat en una vella manta , dormia  amb els ulls oberts. Tan sols una poqueta llum baixava esmorteïda d’algun fanal dispers.

De repent, la pluja em desperta amb el seu trepidar  uniformement altisonant. Era un somni.

Avui, plou. Sempre que plou, l’aire s’impregna d’una aroma especial. El gris pesat del cel desfent-se en gotes transparents, em provoca melangia, inquietud...m’aboque a la finestra i apegat al vidre entresuat ,contemple  la pluja. Quina sensació !! i quin dia més bucòlic per a seguir somniat. Aquesta vegada, però, despert.

 

QUE INJUSTA ÉS, DE VEGADES , LA JUSTÍCIA.!!

Ningú més que nosaltres mateixos som capaços de saber la reacció que provoca en el nostre ànim una notícia desagradable. Una mirada interna cap a la nostra ment  ens permet, analitzar els nostres sentiments, els pensaments i també les decisions que prenen.

Darrerament, quan arribe  a casa del treball  cansat,  però al mateix temps satisfet de la meua tasca...el que més desitge és reflexionar , tancar els ulls i  escoltar el silenci. Em costa, trobar l’equilibri, la calma,  la tranquil·litat, . Sense , proposar-m’ho , la imatge d’un vell humil assegut a una vella cadira, amb la cara  i les mans deteriorades pel pas del temps em ve  al pensamet. Aquest ancià, plorava quan li contava a un periodista  que , els bancs, l’anaven a tirar de sa casa.  Les seues llàgrimes  d’angoixa no trobaven consol.

Aquest drama, és el mateix que el de  milers de famílies en el nostre país. Una persona, pot perdre el treball, o no tindre treball... això ,  mal que bé,  pot suportar-ho, però si a més a més li lleven la casa , què li queda? 

QUE INJUSTA ÉS, DE VEGADES , LA JUSTÍCIA.!!

330.000 milions d’euros han eixit d’Espanya  i  han anat a parar a Alemanya, això representa un 30% del PIB. Ens estant dessagnant.

Alemanya,  és el nostre enemic, quan més prompte ens adonem .. millor.

 

QUEDA PROHIBIT, PROHIBIR ! ??

Una societat sense  lleis, sembla, ara per ara , utòpica. Tots em som conscients d’aquesta realitat i en conseqüència, de la  necessitat  de la llei.

“Està en la llei!” solem dir. “ Està en la Constitució !”  “Hem de complir la llei !” 

La llei, en conseqüència , regula la nostra existència . Ara bé, si  aprofundint  un poc, al regular el nostre espai vital  condiciona, també , la nostra llibertat. LLIBERTAT, quin concepte més extraordinàri, i quanta sang s’ha vessat al llarg de la història per ella. Unes vegades per evitar-la i unes altres , just pel contrari, per propugnar-la.

Llei i llibertat. Aparentment, un paradigma màgic.  però !!! no us deixeu enganyar, darrere de cada llei hi ha també un retall de la llibertat, són dictades per prohibir. I el que és més injust, sempre beneficien els mateixos. La gent que té el poder  l’aplicarà com voldrà, per això són els amos. Tot ho tenen controlat, previst, per si de cas.No és fruit de la casualitat allò de .” El desconocimiento de la llei no le exime de su cumplimiento”.

La llibertat, per tant, només abraça allò que el poder vol. La llei, retalla la llibertat del poble, dels subalterns i no la del poder. ( I si , en tot cas, la justícia dictamina en contra.. no passa res, ahí està el poder per indultar els seus... jjajaj.) Tot està previst .xiquets.

Si algú, té dubtes.. que pregunte al jutge GARZÓN, !! ENFRONTAR-SE AL PODER PASSA FACTURA!  i si encara no ho té clar... que li pregunte a un aturat/a, als milers de famílies que ho han perdut tot per la crisi , als ciutadans que han agafat queviures del super per exigir que se’ls escolte i un poc més i els tracten com a delinqüents , mentre que els grans banquers ,amb la butxaca plena, són aclamats  o indultats pel poder.

Preparem-nos pel nou canvi, amb molts retalls sanitaris, educatius, de condicions de treball . i com no... de LLIBERTAT. ( Se us han oblidat les imatges de la policia colpejant  al poble  indignat!!? )

Apa !! a complir la llei. La llibertat la podem gaudir en algun poema o tal vegada en algun somni.

 

"PESADILLA EN LA COCINA: ALBERTO CHICOTE"

Xe !! quin programa!

Anem per parts :

 Primera part :

Chicote , un reconegut “chef” , està protagonitzant una  sèrie televisiva, en la qual , un  restaurant que no  és rendible, es sotmet a la supervisió de Chicote amb l’objectiu de detectar els motius pels qual  eixe restaurant no tira endavant.

 
La idea  sembla interessant i , a més,  segons diuen , està aconseguint una bona audiència.

 Chicote, arriba a la cuina, al cor del restaurant...  la inspecciona, obri les prestatgeries, el microones, la nevera.. calaixos ,  passa el seu dit per damunt de les taules i cadires, rasca amb el  ganivet per ací i per allà.. i  continuació  reuneix el chef i els cuiners i els informa de tot allò  que , al seu parer , ha de canviar.

El programa finalitza, amb  un restaurant amb cara nova, net, polit. El propietari amb cara de felicitat . Les taules plenes de gent , assaborint un menjar exquisit i abundant.

 Segona part :

Jo estic , amb la meua família, sopant...i em veig al Xicote agafant per la cua una rata morta que havia trobat dintre d’un  foguer.  Cadàvers de  panderoles pel sòl. Menjar podrit tan dins com fora de la nevera. El banquet brut  de deixalles arraconades pel temps, viandes putrefactes i fètides , uns cuiners sense les mínimes condicions higièniques , tant  amb  la seua vestimenta com  a l’hora de manipular els aliments...Greix groga i humida rajant, ostensiblement, sobre el mateix  menjar que s’està fent al foguer...

No cal que diga més.

 Jo no sé, si aquest programa millorarà o no l’audiència d’Antena3, però em  deixa molt preocupat, quan pense.. sí aquestes situacions  es repetiran  en molts altres restaurants , en els quals, no hi anirà Chicote a solucionar el que ja de per sí ha de ser evident.

 

 

 

LA NECESSITAT.

 Avui comença el dia molt nuvolós. De fet, quatre gotes sí que han caigut. El carrer està mullat. Realment, m’he posat a escriure sense saber en què. Això resulta problemàtic, perquè escric  sense un projecte mental, sense tenir una necessitat imperiosa.... EP!! JA ESTÀ, ... ho acabe de dir . NECESSITAT.

Aquesta paraula “necessitat”, ha de venir de molt lluny, però de molt.  Quines haurien segut les necessitats vitals per l’home al llarg del temps?  amb tota probabilitat, la supervivència, o siga el que podríem anomenar “necessitats biològiques” ( menjar, beure,  procrear...) . Clar, avui en dia caldria substituir aquest terme per un altre que tots coneguem perfectament., “articles de primera necessitat” com el pa, l’oli, el vi, la carn , el peix.... Hi ha molts veritat? i fins i tot podríem discutir quins són  imprescindibles i quins no. Ací , entraríem en un profund debat cultural. (només cal  recordar que el pernil i l’oli no s’utilitzen en molts països  i , en canvi , seria impensable el.liminar-los del  nostre).

És evident, que no totes les necessitats  han de ser de primera necessitat. Si es posarem a escriure una llista d’articles que , al nostre parer, ens foren necessaris... hi hauria moltíssima diversitat : sabó, tabac, cervesa, MÒBIL, INTERNET, “APALABRADOS”,FACEBOOK, MESSENGER ... Fins i tot, que us sembla  si afegirem el  LLIT ? Ací, ens passem mitja vida dormint i somniant i l’altra mitja intentant reproduir-nos de mentida, i alguna ( cada vegada menys) de veritat. Bon invent , el llit.

I, el cotxe, la televisió, la ràdio... què em diem d’això?. Si aquests elements desaparegueren.... HAURÍEM DE CANVIAR LA VIDA. A què sí ?  .Fins i tot, és important  la meua butaca, en la qual estic ara assegut, i el rellotge, la maquineta d’afaitar  i el preservatiu, la taula i la mantega amb les torrades i melmelada, l’aigua calenta i  la cocacola, el café ummm!! i la dutxa o el bany, el diari..., els xurros amb xocolata calentet!! déu meu quin tresor!!  I les castanyes torrades ? .. millor ja no dic res....!!

Tot  ens és necessari.. perquè tot forma part de la nostra forma de viure .Tot acaba esdevenint NECESSITAT.

 Ei!! collons!!  l’aspirinaaaaa... , las pastilles del colesterol, les de la hipertensió, el sucre... les pastilles  deeee...!!!