ELS PRESSUPOSTOS MÉS SOCIALS DE LA DEMOCRÀCIA.

 Quan vaig escoltar aquesta frase en boca de Montoro i davant del Congrés de Diputats, em quedí amb els ulls oberts,  Ho hauré escoltat bé ?! Retalls per tots els llocs, i ara resultarà que són els més socials ? 

On està l’engany?  .Per calcular  quina part del gasto, en els pressuposts, és gasto social (pensions,  prestacions per l’atur, vivenda, sanitat, educació...) es sumen totes aquestes  partides i el resultat es compara amb el gasto total.

 Què ha fet, el Sr Montoro? ha fet els càlculs d’una altra manera, el gasto social es compara amb el total del gasto menys el pagament dels interessos del deute. Com que aquesta partida és molt  substanciosa (38.000 milions) i no se té en compte , això fa augmentar, aparentment, el percentatge corresponent al  gasto social.

Li diria al Sr Montoro, que quan es canvia un procediment per fer càlculs, s’han de presentar ,també, els resultats  amb els criteris anteriors a l’actual pressupost, i a la vegada, els antics amb la metodologia actual. És l’única forma de poder establir una comparació  i demostrar si són o no són els més social. D’altra manera, estem davant d’un nou engany.

M’agradaria, veure  una mica de llum ... al final d’aquest llarg túnel ,que està durant molt anys ja. Però no la veig.  L’atur augmenta cada mes. Hi ha arribat al 25% de la població en edat de treballar. El cor se’m posa en un puny, quan milers i milers de famílies perden la  seua vivenda  per no poder fer front a la hipoteca. Vivendes, que després quedaran deshabitades mentre que les persones queden tirats damunt d’un banc o un portal al carrer.

Darrere de cada  desnonament , hi ha un autèntic drama personal i familiar .

Ja és hora de fer canvis en la llei hipotecaria,  que només protegeix a la banca. Llei , que per cert , és de 1909.

Si el govern , amb diners públics,  injecta capital en la crisi de la  banca,  per què no ho ha de fer en subvencionar i gestionar alternatives per  a totes aquelles persones ,que també per  la crisi, estan perdent la seua vivenda, que és com dir, que ho han perdut tot . 

S’HA DE PENSAR MÉS EN EL CIUTADÀ I MENYS EN ELS MERCATS  I HO ESTAN FENT, JUST,  AL CONTRARI.

CIÈNCIA-CREÈNCIA

És evident  que les persones són lliures per a professar qualsevol religió  malgrat  les profundes contradiccions entre l’àmbit de la ciència i el de la creència. Tots sabem, que les veritats revelades per la fe, en són desmuntades pel coneixement científic actual. En conseqüència, cadascú, apel·lant a les seues creences  fa el que estima adient, fins i tot, de vegades, posant en perill la seua pròpia salut en el moment que la seua religió xoca amb la medicina.

No hi ha dubte, però,  que optar per un camí o un altre   forma part del dret  de triar cadascú  el que vol.

Ara bé, aquesta situació canvia totalment quan passen de les decisions personals a les decisions públiques,  és a dir, quan aquestes decisions les prenen autèntics creients que disposen de poder.  Ho dic perquè  he escoltat  en boca d’algun ministre, magistrat del tribunal suprem i algun que altre alcalde o alcaldessa,  algunes que altres declaracions  més pròpies d’un frare de l’època medieval que d’una persona suposadament instruïda i democràtica. Caldria  que ens ho plantejarem...o almenys, ferem una xicoteta reflexió.

JOAN ROÍS DE CORELLA

Joan Roís de Corella degué nàixer probablement a Gandia, en una data indeterminada al voltant de l’any 1433, i en el si d’una família de la petita noblesa local. Com a primogènit d’una tal classe, li pertocava de professionalitzar-se en la milícia o en la diplomàcia, ja que la seua condició d’aristòcrata no s’avenia aml l’exercici d’activitats típicament burgeses, com eren la medicina o l’advocacia. Finalment optà per la carrera eclesiàtica, en la qual arribà a ser mestre de teologia, situació que féu compatible amb una notable activitat enamoradissa; la seua amant més peclara fou Caldesa, probablement els sobrenom d’una jove q què l’autor al.ludeix en diverses composicions. Roís de Corella morí a  València , ciutat en què residí sempre, a les darreris de 1497.

TEMA

Aquesta bella balada poètica, expressa el conegut i tòpic tema de la mort per absència d’amor; o simplement , per inexistència de la més lleu declaració positiva de la dama, incapaç de correspondre els sentiments del poeta. Aquest , que es troba malalt d’amor i, conseqüentment, abocat a la mort si no obté la prova decisiva de l’enamorament reconegut, no pot sinó pregar que aquesta se li otorgue; que hi haja, doncs, una mirada amatent de correspondència amorosa.

AUTOR : JOAN ROÍS DE CORELLA

RAIMON  CANTA:

Balada de la garsa i l'esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

Joan Roís de Corella

 

penatge: plomatge;

garsa: bernat pescaire.

esparsa : aïllada, separada, sola.

esmerla : falcó columbarius

ben acordada: ben harmònica.

cant e tenor: amb cadència i modulació.

guarir : restablir-me, sanar.

muir : expire.

jaquir: deixar, abandonar.

girau : gireu, mireu.

 

bibliografia:

- GUIA DIDÀCTICA I COMENTARI DE TEXTOS : JOSEP PALOMERO.

UN SUBMARÍ BLAU

 Ningú podia  arribar a pensar que aquesta crisi econòmica poguera produir  tantes desgràcies a la democràcia. Aquesta crisi,  està actuant com un submarí, que dirigit per un govern a les ordres dels mercats financer,  torpedina,  un dia sí  i un altre també,  la línia de flotació  del nostre malalt sistema democràtic. Una democràcia , en la qual , havíem dipositat tantes esperances, després  de la dictadura franquista. Qui anava a pensar que l’estat del benestar construït amb tant d’esforç i lluita poguera desmantellar-se amb tanta rapidesa, premeditació i traidorïa.

Tots, pensàvem que podríem gaudir d’unes pensions dignes en fer-se vells,  que les persones dependents podríem tenir atenció pública,  que la sanitat i l’educació  serien universals ,  públiques i gratuïtes. Però no, amb la política de retalls que aplica el govern del PP, tot aquest edifici està caient sense mirament.

Assistim , a noves lleis , que posem en entredit la justícia. El més rics podran recórrer sentències que consideren injustes, els altres, la immensa majoria no tenen diners per a les despeses judicials prèvies.  Lleis que regulem el dret de manifestació, manipulació dels mitjans de comunicació... És qüestiona , l’Estat de les Autonomies, la utilitat dels sindicats, o fins i tot, que són les famílies les culpables  per haver gastat massa.

 El problema del deute públic es produeix pel sistema de financiació a través de bancs privats que ens cobren interessos fins al 7% , quan el BCE els ha proporcionat, prèviament ,centenars de milions d’euros a l’1%.  

Aquest estat de coses, va  creant en la ciutadania , apatia, desinterès, molts es qüestionen la utilitat del seu vot. ( “total del programa electoral fan el que volen”).

No ens deixem enganyar ! Això és el que voldríem, que els ciutadans estiguen a casa calladets, que no  anem a votar, que no ens manifestem, que ens cregam que aquesta política és la que ens salvarà de la crisi...

Els que manen  estan perdent la por a una revolta popular.
Més prompte o més tard, el poble haurà d’ensenyar les dents, si no volem un canvi radical i molt negatiu per les nostres vides.

 

MENTIDES O VERITATS?

  La mentida, si ens ferem una autoanàlisi de la raó per la qual mentim... què en diríem ? de segur , que la llista de raons seria interminable. En dic algunes , mentim per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per compassió, per aconseguir el que volem, per convertir-se en protagoniste d’alguna cosa, per no ofendre....xe... jo que sé. seguiu vosaltres la llista .

Afirmar que la mentida forma part de la nostra manera de viure , potser siga excessiu, però no hi ha dubte, que la mentida està instal.lada en el nostre quefer quotidià , més del que seria desitjable.

Dir la veritat, és dir allò que és, i dir mentida, és dir  allò que no és. Clar que, la realitat és interpretable i això implica , diferents possibilitat d’actuació.

La tolerància, davant de la mentida , podria ser  comprensible, si no observem intencionalitat de fer mal o fins i tot , la podem entendre , si  s’ utilitza  per apaigavar un mal major.

Penseu que  sempre hauríem de dir la veritat ?  Penseu que la mentida , és com un catalitzador de la convivència que ens ajuda a digerir els distints comportament humans?   

Aiii,... la mentida!!  quina mentida és.!!

Ep, !! que quede ben clar,  jo no en dic de mentides!! o potser sí ? En tot cas, les que jo puga dir , no hi ha dubte , que són mentides d’aquelles que  no fan mal. I tu ?

MERAVELLÓS POEMA D’ANTONIO MACHADO.

 Jo, me l’imagine, amb una gavardina, un barret i un gaiato, ja major... ell sol, caminant camins tènues de muntanya, envoltat d’arbres, (pins, alzines..)

El tema d’aquest poema , és la transmissió del sentiment de tristesa que pateix el poeta per un amor perdut, el qual , malgrat el pas del temps, no ha pogut oblidar.

El poema conté una riquíssima simbologia de la volatilitat de l’existència com un camí que s’ha d’anar obrint  a qualsevol circumstància inesperada. Els elements que apareixen ens posen davant d’un camí , d’un viatge en el qual els sentits i els sentiments marquen un dolor simbolitzat per l’espina clavada en el cor  que en el seu moment , ell aconseguí arrancar-se , encara que es quedà sense cor, sense la capacitat de tornar a sentir.  Ara , el poeta, recorrent  el camí de la seua existència  fa un cant a l’amor perdut. Vol sentir  el dolor de l’amor. Ell saps  que és preferible sentir la pèrdua de la persona estimada  i patir pel desamor a no haver-la conegut .

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.

 

UN SOMNI.

 Una sensació d’angoixa m’envaí en transitar per carrerons foscos, miserables i bruts, cadascun dels quals m’anava deprimint més i més. Algun gos furgant en el fem, dos gats que s’amagaven davall uns cotxes bruts. En un portal, damunt d’un gruix cartró , un vell embolicat en una vella manta , dormia  amb els ulls oberts. Tan sols una poqueta llum baixava esmorteïda d’algun fanal dispers.

De repent, la pluja em desperta amb el seu trepidar  uniformement altisonant. Era un somni.

Avui, plou. Sempre que plou, l’aire s’impregna d’una aroma especial. El gris pesat del cel desfent-se en gotes transparents, em provoca melangia, inquietud...m’aboque a la finestra i apegat al vidre entresuat ,contemple  la pluja. Quina sensació !! i quin dia més bucòlic per a seguir somniat. Aquesta vegada, però, despert.

 

AQUESTA ÉS L’ESGLÉSIA QUE TENIM !

 Ja està, per fi han parlat els bisbes. En concret el de San Sebastià, monsenyor Munilla. Ho ha fet per condemnar la sentència del Tribunal Constitucional a favor de la constitucionalitat de la llei del matrimoni homosexual. Pel que sembla, aquest senyor del bàcul i vestit daurat, té la potestat  sagrada d’interpretar , no solament la llei divina, sinó que també ha d’interpretar la llei constitucional.

Ara bé, sembla, que només es preocupen de parlar  de cintura cap avall, de cintura cap amunt.. no passa res.

Aquesta jerarquia, només sap dir  “No”, observeu el seu discurs :

- No a les relacions sexuals prematrimonials, no als mètodes anticonceptius, no a la masturbació, no al matrimoni homosexual, no al divorci, no a la comunió dels divorciats, no a la interrupció voluntària de l’embaràs, no a la pastilla de l’endemà, no al matrimoni dels sacerdots, no al sacerdoci de les dones...

 SABEN DIR , NO  perfectament.

Em pregunte ,   per què aquesta capacitat  divina, d’erigir-se en jutges celestials i constitucional.. i saber dir tan clar NO de cintura cap avall. perquè no la utilitzen per dir:  no a la reforma laboral,  no a l’increment de la  desigualtat en la societat espanyola, no a l’augment d’aturats, no a la situació que estan passat més de milió i mig de famílies  en què tots els membres estan en l’atur, no a l’augment de les taxes universitàries, no a les retallades en sanitat , no a les retallades en educació, no a les privatitzacions, no a l’Europa de l’especulació, no a la injecció permanent de diners públics als bancs, no a la supressió de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania.Cal dir que,  finalment,  han dit No als desnonaments , tard, però ho han dit. Després de suïcidis, però ho han dit. I dels joves, que n’han dit ? del seu futur?

No entenc aquest misteri del No, clar que, més misteriós  és el misteri de la Santíssima Trinitat i ells  l’entenen perfectament.  

 

GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER.

Gustavo Adolfo Bécquer

Va morir jove, als 34 anys d’edat (1836). Possiblement siga el primer poeta que em va obrir els ulls cap a la poesia. 

Tímid, somniador, i contràriament als altres poetes del Romanticisme suggestionats per la bellesa plàstica del món físic, ell destaca per la profunda i majestuosa sensibilitat. Percep  l’existència d’un món misteriós ple de poesia més enllà de les realitats tangibles. Un autèntic crack.

Amb aquesta rima,  tracta d’expressar el dolor de la gelosia, de la desil·lusió del trencament, de la soledat. És pot dir millor que ho diu ell ? 

Quin plaer, endinsar-se en el seu món !!

 

Olas gigantes que os rompéis bramando

en las playas desiertas y remotas,

envuelto entre la sábana de espumas,

¡llevadme con vosotras!

Ráfagas de huracán que arrebatáis

del alto bosque las marchitas hojas,

arrastrado en el ciego torbellino,

¡llevadme con vosotras!

Nubes de tempestad que rompe el rayo

y en fuego ornáis las desprendidas orlas,

arrebatado entre la niebla oscura,

¡llevadme con vosotras!

Llevadme por piedad a donde el vértigo

con la razón me arranque la memoria.

¡Por piedad! ¡Tengo miedo de quedarme

con mi dolor a solas!

QUE INJUSTA ÉS, DE VEGADES , LA JUSTÍCIA.!!

Ningú més que nosaltres mateixos som capaços de saber la reacció que provoca en el nostre ànim una notícia desagradable. Una mirada interna cap a la nostra ment  ens permet, analitzar els nostres sentiments, els pensaments i també les decisions que prenen.

Darrerament, quan arribe  a casa del treball  cansat,  però al mateix temps satisfet de la meua tasca...el que més desitge és reflexionar , tancar els ulls i  escoltar el silenci. Em costa, trobar l’equilibri, la calma,  la tranquil·litat, . Sense , proposar-m’ho , la imatge d’un vell humil assegut a una vella cadira, amb la cara  i les mans deteriorades pel pas del temps em ve  al pensamet. Aquest ancià, plorava quan li contava a un periodista  que , els bancs, l’anaven a tirar de sa casa.  Les seues llàgrimes  d’angoixa no trobaven consol.

Aquest drama, és el mateix que el de  milers de famílies en el nostre país. Una persona, pot perdre el treball, o no tindre treball... això ,  mal que bé,  pot suportar-ho, però si a més a més li lleven la casa , què li queda? 

QUE INJUSTA ÉS, DE VEGADES , LA JUSTÍCIA.!!

330.000 milions d’euros han eixit d’Espanya  i  han anat a parar a Alemanya, això representa un 30% del PIB. Ens estant dessagnant.

Alemanya,  és el nostre enemic, quan més prompte ens adonem .. millor.

 

QUEDA PROHIBIT, PROHIBIR ! ??

Una societat sense  lleis, sembla, ara per ara , utòpica. Tots em som conscients d’aquesta realitat i en conseqüència, de la  necessitat  de la llei.

“Està en la llei!” solem dir. “ Està en la Constitució !”  “Hem de complir la llei !” 

La llei, en conseqüència , regula la nostra existència . Ara bé, si  aprofundint  un poc, al regular el nostre espai vital  condiciona, també , la nostra llibertat. LLIBERTAT, quin concepte més extraordinàri, i quanta sang s’ha vessat al llarg de la història per ella. Unes vegades per evitar-la i unes altres , just pel contrari, per propugnar-la.

Llei i llibertat. Aparentment, un paradigma màgic.  però !!! no us deixeu enganyar, darrere de cada llei hi ha també un retall de la llibertat, són dictades per prohibir. I el que és més injust, sempre beneficien els mateixos. La gent que té el poder  l’aplicarà com voldrà, per això són els amos. Tot ho tenen controlat, previst, per si de cas.No és fruit de la casualitat allò de .” El desconocimiento de la llei no le exime de su cumplimiento”.

La llibertat, per tant, només abraça allò que el poder vol. La llei, retalla la llibertat del poble, dels subalterns i no la del poder. ( I si , en tot cas, la justícia dictamina en contra.. no passa res, ahí està el poder per indultar els seus... jjajaj.) Tot està previst .xiquets.

Si algú, té dubtes.. que pregunte al jutge GARZÓN, !! ENFRONTAR-SE AL PODER PASSA FACTURA!  i si encara no ho té clar... que li pregunte a un aturat/a, als milers de famílies que ho han perdut tot per la crisi , als ciutadans que han agafat queviures del super per exigir que se’ls escolte i un poc més i els tracten com a delinqüents , mentre que els grans banquers ,amb la butxaca plena, són aclamats  o indultats pel poder.

Preparem-nos pel nou canvi, amb molts retalls sanitaris, educatius, de condicions de treball . i com no... de LLIBERTAT. ( Se us han oblidat les imatges de la policia colpejant  al poble  indignat!!? )

Apa !! a complir la llei. La llibertat la podem gaudir en algun poema o tal vegada en algun somni.

 

"PESADILLA EN LA COCINA: ALBERTO CHICOTE"

Xe !! quin programa!

Anem per parts :

 Primera part :

Chicote , un reconegut “chef” , està protagonitzant una  sèrie televisiva, en la qual , un  restaurant que no  és rendible, es sotmet a la supervisió de Chicote amb l’objectiu de detectar els motius pels qual  eixe restaurant no tira endavant.

 
La idea  sembla interessant i , a més,  segons diuen , està aconseguint una bona audiència.

 Chicote, arriba a la cuina, al cor del restaurant...  la inspecciona, obri les prestatgeries, el microones, la nevera.. calaixos ,  passa el seu dit per damunt de les taules i cadires, rasca amb el  ganivet per ací i per allà.. i  continuació  reuneix el chef i els cuiners i els informa de tot allò  que , al seu parer , ha de canviar.

El programa finalitza, amb  un restaurant amb cara nova, net, polit. El propietari amb cara de felicitat . Les taules plenes de gent , assaborint un menjar exquisit i abundant.

 Segona part :

Jo estic , amb la meua família, sopant...i em veig al Xicote agafant per la cua una rata morta que havia trobat dintre d’un  foguer.  Cadàvers de  panderoles pel sòl. Menjar podrit tan dins com fora de la nevera. El banquet brut  de deixalles arraconades pel temps, viandes putrefactes i fètides , uns cuiners sense les mínimes condicions higièniques , tant  amb  la seua vestimenta com  a l’hora de manipular els aliments...Greix groga i humida rajant, ostensiblement, sobre el mateix  menjar que s’està fent al foguer...

No cal que diga més.

 Jo no sé, si aquest programa millorarà o no l’audiència d’Antena3, però em  deixa molt preocupat, quan pense.. sí aquestes situacions  es repetiran  en molts altres restaurants , en els quals, no hi anirà Chicote a solucionar el que ja de per sí ha de ser evident.

 

 

 

EL MATRIMONI GAI

 El Tribunal Constitucional   ha rebutjat, aquest dimarts ,el recurs presentat pel PP contra la reforma del codi civil, que va fer el Govern Zapatero el 2005 per permetre el matrimoni gai.

Pel que sembla, el  govern acatarà la sentència i deixarà les coses com estan.

Cal dir , a més , que avui, el  govern francés també ha aprovat la llei de matrimoni homosexual.

 Manifestar , la meua satisfacció plena, perquè a nivell  legislatiu, el col·lectiu homosexual aconseguisca definitivament aquest dret.

Aprofite l’ocasió  per recordar a tota la jerarquia eclesiàstica cristiana, aquests  que prediquen que tots són fills de  Déu, però que al mateix temps condemnen els gais, lesbianes, transsexuals, a  l’infern,  a la crítica  negativa permanent , quan  l’única cosa que ha fet aquest col·lectiu , ha estat  nàixer, a nivell sexual, distint a la majoria. És tracta d’una realitat humana que no pot ni amagar-se ni desconèixer i que cal assumir-la  sense criteris morals excloents. Com tampoc cal condemnar les relacions prematrimonials , els mètodes anticonceptius i la fecundació in vitro o qualsevol  qüestió relacionada amb la sexualitat humana.

Personalment, passe d’aquesta església homòfoba. Entenc, però, que més prompte o més tard, s’empenedirà de tot el mal que està fent en el seu discurs. Clar, que sempre tindran la porta del cel oberta.

Ser diferent no  és un problema, el problema  és ser tractat diferents.

LA NECESSITAT.

 Avui comença el dia molt nuvolós. De fet, quatre gotes sí que han caigut. El carrer està mullat. Realment, m’he posat a escriure sense saber en què. Això resulta problemàtic, perquè escric  sense un projecte mental, sense tenir una necessitat imperiosa.... EP!! JA ESTÀ, ... ho acabe de dir . NECESSITAT.

Aquesta paraula “necessitat”, ha de venir de molt lluny, però de molt.  Quines haurien segut les necessitats vitals per l’home al llarg del temps?  amb tota probabilitat, la supervivència, o siga el que podríem anomenar “necessitats biològiques” ( menjar, beure,  procrear...) . Clar, avui en dia caldria substituir aquest terme per un altre que tots coneguem perfectament., “articles de primera necessitat” com el pa, l’oli, el vi, la carn , el peix.... Hi ha molts veritat? i fins i tot podríem discutir quins són  imprescindibles i quins no. Ací , entraríem en un profund debat cultural. (només cal  recordar que el pernil i l’oli no s’utilitzen en molts països  i , en canvi , seria impensable el.liminar-los del  nostre).

És evident, que no totes les necessitats  han de ser de primera necessitat. Si es posarem a escriure una llista d’articles que , al nostre parer, ens foren necessaris... hi hauria moltíssima diversitat : sabó, tabac, cervesa, MÒBIL, INTERNET, “APALABRADOS”,FACEBOOK, MESSENGER ... Fins i tot, que us sembla  si afegirem el  LLIT ? Ací, ens passem mitja vida dormint i somniant i l’altra mitja intentant reproduir-nos de mentida, i alguna ( cada vegada menys) de veritat. Bon invent , el llit.

I, el cotxe, la televisió, la ràdio... què em diem d’això?. Si aquests elements desaparegueren.... HAURÍEM DE CANVIAR LA VIDA. A què sí ?  .Fins i tot, és important  la meua butaca, en la qual estic ara assegut, i el rellotge, la maquineta d’afaitar  i el preservatiu, la taula i la mantega amb les torrades i melmelada, l’aigua calenta i  la cocacola, el café ummm!! i la dutxa o el bany, el diari..., els xurros amb xocolata calentet!! déu meu quin tresor!!  I les castanyes torrades ? .. millor ja no dic res....!!

Tot  ens és necessari.. perquè tot forma part de la nostra forma de viure .Tot acaba esdevenint NECESSITAT.

 Ei!! collons!!  l’aspirinaaaaa... , las pastilles del colesterol, les de la hipertensió, el sucre... les pastilles  deeee...!!!

T’HO MEREIXES ,GIOVANNA!!

LA MEUA SOLIDARITAT, EN DEFENSA DEL XICOTET COMERCIANT : DEL BOTIGUER, DEL PROPIETARI D’UN BAR , RESTAURANT , PERRUQUERIA, TALLER , I  TOT UN VENTALL DE NEGOCIS  QUE HOMES I DONES AMB EL SEU TREBALL I  VOLUNTAT FERMA  I EMPRENEDORA,  ACONSEGUEIXEN OBRIR UN CAMÍ EN LA SEUA VIDA.

 Fullejant per entretenir-me, he llegit una història que mereix la nostra atenció. Es tracta  de Giovanna, una  dona de 32 anys, casada amb tres fills de 15, 10 i 4 anys respectivament. L’empresa de construcció , on treballava  el seu marit,  tancà per la crisi immobiliària . Ella , alternava períodes d’atur amb un treball en un supermercat, però el salari no donava per mantenir a tota la seua família  i el  seu germà de 13 anys.

No tenia diners, però si molta força  i il·lusió en  obrir una carnisseria , un dels somnis de la seua vida.  Jove, i amb un somriure permanent als llavis...  i convençuda  que val per aquesta feina... no s’ho pensà dues vegades i reuní els poquets diners  que tenia estalviats,  i decidí llogar una vella carnisseria per portar endavant el seu negoci.

 Quan tot semblava  enllestit, la desgràcia es creua  en el seu camí. A sa mare de 54 anys se li diagnosticà un càncer terminal . Ha d’abandonar el negoci per cuidar-la. Dissortadament, la mare mor després d’un llarg patiment.

 El negoci, amb l’absència de Giovanna, havia anat a pitjor i , per això,  tornà  a la carnisseria  el més aviat possible

Però, dèneu dies després, quan començà a  assimilar la terrible pèrdua de la mare, el pare morí d’un infart.  Giovanna, encara entre llàgrimes, decidí anar a la seua carnisseria, perquè  el negoci,  no s’enfonsara més. Atenia els clients, el millor que podia... encara que , de vegades,  el fil de la veu   es barrejava  amb  un silenci regat per  fines gotes, que li queien dels ulls, i que ella intentava dissimular.

 El mateix mes, va morir el seu sogre. Ella,  ja no podia amb tot. Necessitava ajuda. I no tirà la tovalla.  Se li acudí,  escriure una nota  amb paper i difondre-la pel barri. “ No dic que em compreu solament a mi, però si ho feu tan sols una vegada per setmana, entre tots, la meua il·lusió per mantenir el negoci seguiria”. I va funcionar,.

El seu missatge  arribà als veïns. Tots entengueren la seua situació i el seu missatge. Abans tenia 10 clients fixes i ara en té 85 de mitjana.

Giovanna,  no té paraules per expressar el seu agraïment. Gràcies a tots/es, la carnisseria tira endavant, i dóna , al mateix temps, vida al barri.

Ara pot fer front a les factures impagades, al lloguer del local  i a l’hipoteca del seu pis.

 Per acabar diré, que  el client quan entra  , no solament obté una bona qualitat de productes  a  un preu  raonable..  a més.. tots s’emporten el seu somriure.  Un somriure, del tot merescut.