MERAVELLÓS POEMA D’ANTONIO MACHADO.

 Jo, me l’imagine, amb una gavardina, un barret i un gaiato, ja major... ell sol, caminant camins tènues de muntanya, envoltat d’arbres, (pins, alzines..)

El tema d’aquest poema , és la transmissió del sentiment de tristesa que pateix el poeta per un amor perdut, el qual , malgrat el pas del temps, no ha pogut oblidar.

El poema conté una riquíssima simbologia de la volatilitat de l’existència com un camí que s’ha d’anar obrint  a qualsevol circumstància inesperada. Els elements que apareixen ens posen davant d’un camí , d’un viatge en el qual els sentits i els sentiments marquen un dolor simbolitzat per l’espina clavada en el cor  que en el seu moment , ell aconseguí arrancar-se , encara que es quedà sense cor, sense la capacitat de tornar a sentir.  Ara , el poeta, recorrent  el camí de la seua existència  fa un cant a l’amor perdut. Vol sentir  el dolor de l’amor. Ell saps  que és preferible sentir la pèrdua de la persona estimada  i patir pel desamor a no haver-la conegut .

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.