 |
| Gustavo Adolfo Bécquer |
Va morir jove, als 34 anys d’edat
(1836). Possiblement siga el primer poeta que em va obrir els ulls cap a la
poesia.
Tímid, somniador, i contràriament
als altres poetes del Romanticisme suggestionats per la bellesa plàstica del món
físic, ell destaca per la profunda i majestuosa sensibilitat. Percep l’existència d’un món misteriós ple de poesia
més enllà de les realitats tangibles. Un autèntic crack.
Amb aquesta rima, tracta d’expressar el dolor de la gelosia, de
la desil·lusió del trencament, de la soledat. És pot dir millor que ho diu ell
?
Quin plaer, endinsar-se en el seu
món !!
Olas gigantes que
os rompéis bramando
en las playas
desiertas y remotas,
envuelto entre la
sábana de espumas,
¡llevadme con
vosotras!
Ráfagas de
huracán que arrebatáis
del alto bosque
las marchitas hojas,
arrastrado en el
ciego torbellino,
¡llevadme con
vosotras!
Nubes de
tempestad que rompe el rayo
y en fuego ornáis
las desprendidas orlas,
arrebatado entre
la niebla oscura,
¡llevadme con
vosotras!
Llevadme por
piedad a donde el vértigo
con la razón me
arranque la memoria.
¡Por piedad!
¡Tengo miedo de quedarme
con mi dolor a
solas!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada