El carrer buit. Alguns veïns
assomant-se a la finestra . A tots ens agrada contemplar la pluja. Tot ho
mulla, ho refresca, ho neteja... fins i tot , el pensament.
De xicotet, el carrer ocupava el
centre de convivència, el lloc on es reuníem
tots els amics per a jugar. Jugar a tot. La casa era per menjar o
dormir. L’escola per a estudiar. El carrerrrrrrrrrr,,, això era el món sencer.
Quantes hores hem passat !!! i quants records viscuts.. entre abraçades o renyes , que de tot hi havia.
Ara , el carrer està ple de
cotxes arrenglerats, com soldats, impedint els pas al joc, impedint la
convivència. És un altre temps. Ni millor ni pitjor, distint.!
Com m’agrada veure el carrer. !!
El carrer que més m’agrada , no
hi ha dubte, és el meu. He telefonat els meus pares.. curiositat de fill, “ com
va la pluja,? “ , “ tot bé ? “ –La mare, que amb veu preocupada em conta que va
ple d’aigua, que fins i tot, puja per
damunt de la vorera. El meu pare, amb silenci , està assegut a la butaca. I jo, escoltant les seus paraules.. torne al
carrer, al meu carrer, aquell que de
xicotet m’ha fet créixer . Ara, ple d’aigua d’asfalt, abans ple d’aigua de fang. Siga com siga! Ho torne a dir,!! Com vull al meu carrer!!
allà, on m’he criat i on vas nàixer.!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada