Pàgines

diumenge, 29 de juliol del 2012

AQUESTA NO ÉS LA FOTO .... GALLARDÓN.

Com diuem en el meu poble, “Si no vols caldo ... dues  tasses” .  Alberto Ruíz-Gallardón, ministre de justícia , acaba de fer-se una foto . I sorpresa, en aquesta ja no apareix vestit de polític equilibrat, d’aquells que són de dreta però que també entenen principis d’esquerra . En aquesta foto  apareix un altre Gallardón, el Gallardón vinculat a la casta eclesiàstica, visceral, anacrònica, fanàtica... i ignominiosa que permanentment ataca i qüestiona drets socials que han costat  molt  de conseguir i afiançar en el nostre ordenament jurídic.

 No m’ho puc creure! per aquest ministre , no es motiu d’avortament  la detecció de malformacions en el fetus . De tots els supòsits que s’al.leguen per a realitzar aquesta dramàtica intervenciò, potser siga aquesta la que més consens tinga en tota la ciutadania tant d’un signe polític com d’un altre. És un gran pas enrrere en els drets de tots , però especialment en les dones que són els que el porten a dins seu. La comunitat  cièntifica ha exposat la seua disconformitat absoluta.


Tornarem al passat, aquell en que les espanyoles riques (molt catòliques algunes.) anaven a l’estranger a avortar... les altres.. les espanyoles sense recursos  ho feien en xicotetes sales lúgubres, i a vegades sense llum.. amb  gent sense escrúpols ni titulació . Moltes d’elles van morir en l’intent. Les riques, venien de Londres  ... de compres.


Serà que Gallardón... vol heretat la corona de Rajoy ... i per això s’ha de vincular  a la jerarquia eclesiàstica més rància i reaccionaria?  Serà que Gallardón vol desviar l’atenció sobre   el que està passant a Espanya?...  Serà que Gallardón... no pot passar desapercebut  com a ministre ...i ha de fer-la ben grossa ?...
 

Serà... Serà.. Serà....!  el que sí és segur... és que aquest no és el camí... Ja tenim tots suficient angoixa per la situació del país.. que només falta  que ara encara la compliquem més sense necessitat.  AQUESTA NO ÉS LA FOTO  CORRECTA GALLARDÓN.

 

dilluns, 23 de juliol del 2012

QUÈ ÉS SER FELIÇ ?

 Què és ser feliç  en el sentit tòpic?

En una ocasió, un dels meus fills em digué :” a tu t’agrada el peix?” i li contestí :” Sí”, a continuació em preguntà  , “ a tu t’agrada la carn?”  i clar, la meua resposta va ser “Sí”. Respostes del tot lògiques en la immensa majoria de la gent. Vaig riure la gana  quan al final em digué :” doncs si t’agrada la carn i el peix.. ja estàs salvat !”. Ja, ja... encara ric quan ho pense.

 Jo estic salvat! sóc feliç de poder alimentar la vida gaudint d’uns dels plaers més quotidians. Però, és això la felicitat? és  simplement poder viure al preu que siga?..

 Un gran amic meu JFGA, en l’época que estudiavem , em compte de dir-li el seu nom , jo li deia “felicitat”, ell no reia quan ho escoltava simplement assentia, ho tolerava, clar que  jo li argumentava “ sempre veus la vessant optimista de la vida”. Per a ell un 3 en un examen era només que el professor/a no havia corregit bé o que  ell/a no l’havia entés. (cal dir, que poques vegades treia 3, era molt bon estudiant).

Alguns, però, associen  la felicitat en aconseguir grans ambicions fora de sèrie ( ser milionari, ric financer, polític de masses... ) els seus objectius són alts, molt alts per quasi tots i així i tot.... és això la felicitat ?   Obtenir satisfacció dels nostres “egoismes” al preu que siga?. Evidentment NO. Hem de treure del compte de la felicitat  els grans objectius, aquells que per ser tan grans i tan llunyans adopten un perfil utòpic, irrealitzable.

La gent, fa els seus projectes de felicitat a peu de terra, a un nivell molt tímid, banal, assequible,  digam  quotidià, i amb aquesta quotidianitat, amb les xicotetes coses que ens omplen el camí de la vida, en la simplicitat, en els nostres mal dits “egoismes, farcim el viure de moments feliços..

 Altres , quan han recorregut gran part del seu trajecte vital, pensen en la salut ( bé absolut que únicament prenem consciència del seu valor, just en l’ instant en què ens falta). Tenir salut, hauria de fer sentir-nos feliç.

Que dir, d’aquella dona humil, pobra en lletres, que ha passat i passa tota la seua vida netejant escales alienes... que et conta que “ seria feliç si poguera aconseguir no treballar tant, si tinguera un poc més de temps per a mi”.. Que bonic!

Quantes vegades haurem dit “ jo seria feliç si...” i el condicional encarna xicotetes coses. No som feliços perquè ni tan sols arribem a tenir al nostre abast un repertori mediocre de “satisfaccions”.


Benvolguda “felicitat”, només eres un concepte abstracte per aquells/es que et busquen com objectiu final. (camí massa llarg). Per a mi , eres “moments” ,”necessitats”, glopets de satisfaccions curtes , amb que anem regant la vida simplement per  sentir-nos bé .

 I ara,  voleu que tornem al principi?   A tu t’agrada el peix ?  i la carn ?..  jajaj. ara mateix que polse les darreres tecles.  em sent feliç  , satisfet !!


Ximenera, amb guspires surant enceses  buscant escapar-se del foc, una tauleta amb mantell molt blanc, cava brut  molt fresc....un poc d’això i un poc d’allò.. un poc de pluja fresca trepicant el vindre de la finestra, música de jazz  ... ummmmmm..

 Qui s’apunta?

dimarts, 3 de juliol del 2012

QUÈ PASSA ACÍ ?

 “El Premi Nobel d'Economia Paul Krugman ha afirmat avui que l '"única" esperança per l'euro és que l'eix Rajoy-Monti-Hollande, que qualifica com "la coalició de l'antic Imperi Romà", exigisca a Alemanya la compra massiva de deute sobirà per part del BCE aquest mateix any. Asegura que "si fracasa España, fracasa el euro". Assegura que "si fracassa Espanya, fracassa l'euro". “
 
“En el cas d'Espanya, Krugman creu que l'austeritat i la disciplina pressupostària "per si mateixa" no poden resoldre els seus problemes-especialment una aturada proper al 25% - encara que admet que és necessària en algun grau.”
 
Els estats membre de la UE, si no estic equivocat , són actualment 27, però només mana un, Alemanya. La resta de governs vénen a ser com titelles en les mans de la cancellera Merkel. Meneja  els ninotets  com vol. Els hi posa cap    amunt o cap avall.

Si el que afirma Paul Krugman i també molts altres economistes, és que ha d’actuar el BCE per comprar deute sobirà,  recapitalitzar el sistema bancari , imprimir diners  ... perquè els mercats secundaris abaixen  la prima de risc ,

la pregunta és :  Si això és així... quin sentit té la política d’austeritat que exigeix Merkel i que el  govern espanyol , com a bon ninotet s’esforça en complir ? 

Primer, ens deien que és necessari una política d’austeritat, que  “nos tenemos que apretar el cinturón”, “ que hem gastat més del  que teníem ..”  i nosaltres  , els ciutadans que ens hem passat tota la vida lluitant  per aconseguir tenir una casa o un cotxe , a base d’hipoteques, de crèdits,  de fer càlculs impossibles per acabar el mes... ara va i resulta que hem gastat més del que podíem. És que acàs el crèdit no ha estat l’invent  del mercats financer per activar la venda de   tota la producció que ells mateixos dirigeixen? 

Amb la reforma laboral ens han robat molts dels drets aconseguits després de vagues , lluites i fins i tot sang. Han abaixat els salaris, han retallat en educació, en sanitat, pagarem pels medicaments, ens apujaran l’IVA ( significarà entre 700 i 800 €  més a l’any per a una família), la llum, el gas,  ...i  tot això per a res...L’únic que aconseguirem serà desactivar encara més el consum i en conseqüència  l’economia. Es pot permetre un país com  Espanya amb el 25% d’atur tot això?

En conclusió... Si abaixar la prima de  risc no és cosa nostra si no del BCE i Merkel, i si amb polítiques d’austeritat  l’unic que  aconseguim es  paralitzar l’activitat econòmica... aleshores...  QUÈ COLLONS PASSA ACÍ.?

EL TIO CANYA

Qui no recorda la cançó del “ tio canya” ?

Cada vegada que l’escolte , se’n posa la pell de gallina, el cor en un puny i no sé quantes coses més que de moment, cal que em guarde per allò de sonar malament.

Només en una ocasió, vaig decidir  fotocopiar la lletra i comentar-la als meus alumnes....i ... la veritat no ho vaig poder aconseguir, ni tan sols arribí a la meitat de la cançó. Se’n va fer un nus a la gola, sabeu d’aquells nusos que t’apreten, i  t’apreten... i et posen tant calenta la pell que necessiten  les llàgrimes dels ulls com a refrigerant? doncs així estava jo. Amb una excusa, que em vingué just dir, “ara vinc” isquí de la classe  perquè els ulls feren la seua natural funció.

Com deia al començament ARA MÉS QUE MAI ,la nostra llengua està sofrint un atac acarnissat com no ho havien fet mai abans.

Les fòrmules són moltes i diverses. Al meu poble, polítics valenciano-parlants  utilitzen el castellà com a llengua habitual de comunicació  (estic segur que d’ací a poc utilitzaran l’anglès o el xinés...) abans que la seua pròpia llengua.

La estratègia és ben senzilla:

- Qüestionar la unitat de la llengua catalana. (Ací passa que tothom opina, igual que tothom és entrenador de la selecció espanyola, sobretot , si perd).

- Posar traves en el sistema educatiu, (menys recursos econòmics, obstacles en els plans d’immersió lingüística, tancar TV3, posar al front de la conselleria  a polítics que s’avergonyeixen i demanen disculpes i tot , per si en el seu discurs solten alguna paraula en castellà, evitar publicacions,

- Evitar l’obligatorietat del seu coneixement.

- Convertir en conflictiva la normalització.

- Acabar en el seu ús social. Ara tot en castellà. !! Qui dóna més!!

Quanta raó tio canya!! amb gaiato si fa falta...  perquè estan enfonsant la nostra essència com a poble, la nostra identitat...

Quina llàstima que els bous no parlen en valencià!! igual,  encara que només foren per les banyes, PODRÍEM DECLARA A LA LLENGUA BIC.