GAROU

SOU LE VENT

TU ES COMME ÇA

J'AI ENCORE REVER D'ELLE

GEORGES MOUSTAKI

LE MÉTÈQUE

Avec ma gueule de métèque

De juif errant, de pâtre grec

Et mes cheveux aux quatre vents

Avec mes yeux tout délavés

Qui me donnent un air de rêver

Moi qui ne rêve plus souvent

Avec mes mains de maraudeur

De musicien et de rôdeur

Qui ont pillé tant de jardins

Avec ma bouche qui a bu

Qui a embrassé et mordu

Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque

De juif errant, de pâtre grec

De voleur et de vagabond

Avec ma peau qui s'est frottée

Au soleil de tous les étés

Et tout ce qui portait jupon

Avec mon cœur qui a su faire

Souffrir autant qu'il a souffert

Sans pour cela faire d'histoires

Avec mon âme qui n'a plus

La moindre chance de salut

Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque

De juif errant, de pâtre grec

Et mes cheveux aux quatre vents

Je viendrai ma douce captive

Mon âme sœur, ma source vive

Je viendrai boire tes vingt ans

Et je serai prince de sang

Rêveur ou bien adolescent

Comme il te plaira de choisir

Et nous ferons de chaque jour

Toute une éternité d'amour

Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour

Toute une éternité d'amour

Que nous vivrons à en mourir.

QÜESTIÓ DE PODER.

El  comitè Espanyol de Bioètica , té com a funcions  “emetre informes , propostes i recomanacions per als poders públics d’àmbit estatal i autonòmic sobre matèries relaciones amb les implicacions ètiques i socials de la Biomedicina i Ciències de la Salut. Així mateix, se li assignen les funcions d’establir els principis generals per a l’elaboració de codis de bones pràctiques d’investigació científica i la de representar Espanya en els fòrums i organismes supranacionals i internacionals implicats en la bioètica.”

Doncs bé, aquest comitè ha sofert  canvis molt importants en la seua composició. Han copat els seus llocs amb candidats clarament contraris a l’avortament, les investigacions amb cèl·lules mare embrionàries, eutanàsia, la homosexualitat...  defensant, per tant , els plantejament catòlics i en contra de la major part de lleis aprovades en aquestes matèries..

Us en  recordeu de l’article que vaig publicar  : “ La Real Acadèmia de Medicina i Cirurgia d’Andalusià Oriental”,  acaba de nombrar  Académico de Honor  a l’Excm. i Rvdm. Cardenal Dr. D. Antonio Cañizares  Llovera. El seu mèrit, un conjunt de creències religioses, bàsicament dogmàtiques que estan renyides amb la ciència.

Us en  recordeu també d’aquest altre.: “El servei de formació del professorat , CEFIRE,  d’Alacant ,  ha presentat un curs   titulat : “Apariciones  y milagros de Nuestra Señora”.

Afegiu a  aquest conjunt de despropòsits el següent : "La Universidad de Alcalá sustituye una sala de estudios por una sala para rezos".

La ideologia, doncs, prima sobre la ciència. Ara, les recomanacions per a la investigació científica ja estan custodiades per la ideologia  i en conseqüència la ciència sotmesa a la creència.  No hi ha diners per a la investigació científica però sí per l’anacronisme dogmàtic religiós.

SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.

Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet .

HE MIRAT AQUESTA TERRA

Quan la llum pujada des del fons del mar

a llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent

el falcó s'enduia la claror del cel,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit

i boques de fosca fressen als camins,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols

de les fulles aspres del llunyans alocs,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç

de passar la rella damunt els records,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit

camp l'ample silenci que estenen els grills,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec

com l'hivern despulla la son dels sarments,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls

de l'aiguat de sobte baixa pels rials,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.

UNES SABATES MOLT CARES.

El diumenge passat, vaig estar en uns grans magatzems  de València. No tenia previst comprar res, encara que, quan hi vaig,  hi ha moltes possibilitats que compre alguna cosa. I.. dit i fet. Unes sabates en cridaren l’atenció. Molt bon acabat, a més,  amb goretex. Mirant-les per ací i per allà , vaig observar que estaven fabricades a  Xina. El seu preu 150 euros , què en rebaixar-les un 50% eixien per 75 €. Aparentment tot sembla correcte. He fet una bona compra.

De camí a casa, pensava... llàstima que les porten de fora, en tant d’atur que hi ha ací...i.. damunt haig de comprar productes fabricats en un altre país!. Ja no n'estava tan satisfet. Com s’ha pogut abaixar tant el preu?.

Mirares per on mirares tot estava rebaixat, 15%, 30%, 50%. Vestits, sabates, frigorífics, pantalons, camises... Encara que no massa gent,  hi havia la suficient per poder comprovar l’eficàcia del reclam, els cartellets amb eixos percentatges tant atractius estaven escurar-nos les butxaques.

Aquestes pràctiques  tant  enlluernadores no ens deixen entreveure el fons de la realitat, la raó per la qual aquests productes estant tant rebaixats, que no són altres que els  llocs on es fabriquen, la seua procedència : Xina, Bangladesh, Marroc... etc, ho fan amb un cost de mà d’obra increïblement inferior a la dels països europeus. Els drets humans, i els salaris són violats sense contemplació.  Jornades de 12 hores diàries, sis dies a la setmana, i amb un salari inferior a 200 € mensuals. Sense drets laborals  ni contractes dignes.

Les grans multinacionals, carreguen els camions, els trens, els vaixells... de mercaderies i les introdueixen a Europa.  Això explica les immenses fortunes , que amb crisi i tot, estan  acumulant importants marques .

En conseqüència, el mercat intern del nostre país està  en atur. Les grans empreses col·locant fraudulentament el capital en paradisos fiscals i damunt fabricant al Tercer Món.

Com diu el refranyer : “ No todo lo que reluce  es oro”. “ Comprar barat a vegades resulta car”.

I tan car que ens està resultant  aquesta globalització , sense llei, sense drets, sense justícia... Uns guanyen, els de sempre; altres perden , els de sempre també.

Escandalós, que aquesta lucrativa pràctica siga  consentida pels països desenvolupats trepitjant, drets laborals, socials  i mediambientals.. sempre al servei dels més rics,  dels que més tenen.

Aquestes sabates,  ja no són tan barates, al final en són molt cares i nosaltres som els que estem pagant la factura.

APARICIONES I MILAGROS DE NUESTRA SEÑORA.

El servei de formació del professorat , CEFIRE,  d’Alacant ,  ha presentat un curs   titulat : “Apariciones  y milagros de Nuestra Señora”.

Que aquesta farsa, siga pagada amb diners públic  és totalment inacceptable.

Mentre multitud de professors interins se’n van al carrer per les retallades, els diners es gasten en potenciar la creència i introduir-la en l’ensenyament com si d’èpoques passades es tractara.

És aquesta l’educació que volem per als nostres fills ?  Inadmissible.

JOSEP MARIA DE SAGARRA I DE CASTELLARNAU

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau ( Barcelona, 5 de març de 1894- 27 de setembre de 1961), va ser  poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català.

Constitueix una de les realitzacions més vastes i ambicioses de la nostra literatura. A través del periodisme, la poesia, la prosa narrativa, el teatre o les traduccions, Sagarra revela sempre un extraordinari, domini de la llengua. Amb un estil ric, espectacular i precís, Sagarra presenta una visió del món plena de vitalisme davant la varietat de la gent i del paisatge. El poema que podeu llegir a continuació, Vinyes verdes vora el mar, és un dels més coneguts i populars de l'autor, i ha sigut musicat per Lluís Llach.

Ací, us ofereix  una mostra de la seua poesia..

VINYES VERDES VORA EL MAR

  

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

                                     Vinyes verdes del coster,                                        

sou més fines que la userda.      

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

AUDITORIES (ANDE ANDARÀ)

Com tots sabeu, per a fer front al cas Bárcenas, Mariano Rajoy ha ordenat l’obertura de dos auditories una interna i una altra externa.

No entenc massa d’auditories, però si el mateix partit s’ha d’auditar a si mateix.. el resultat està clar , molt clar. Si parlem d’una auditoria externa... està també  prou clar que si els que han d’investigar són pagats pel mateix partir i és el mateix partit qui ha d’aportar la documentació a auditar, qui dubta del resultat final? 

Així que, com hem pogut observar al llarg del temps, les auditories no han servit per a res.

El compte de 22 milions d’euros  i l’escàndol dels sobresous en negre presumptament cobrats per dirigents populars, segon ha dit l’extresorer Bàrcenas i que també ha corroborat un exdiputat, es sotmetran a la teràpia de l’auditoria.

 Quan un arbre està podrit, la solució no consisteix en auditar  alguna branqueta, la solució passa per arrencar tot l’arbre i plantar-ne un de nou. Procurar que l’arbre cresca recte, amb transparència, amb il·lusió, amb vigor, amb força.  De no ser així, la podridura acabarà matant-lo .

Fer coses per a res és una manera de perdre el temps... i en aquest cas també els diners.

L'INDULT, EINA PER AFAVORIR ELS DE SEMPRE?

Sembla que aquesta prerrogativa de gràcia, correspon al rei, però, donat que  la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, es delega en el govern, el qual haurà de publicar la seua decisió  al Butlletí Oficial de l’Estat.

Si bé , aquesta figura jurídica ha anat modificant-se al llarg del temps ( durant la República per exemple, la constitució de 1931 traslladava la prerrogativa d’atorgar amnisties al Parlament i els indults individuals passaven a ser facultat del Tribunal Suprem; durant l’època franquista, era Franco qui dictava la gràcia)  en l’actualitat, com he dit abans, l’indult és una prerrogativa que té el Govern, el qual pot deixar sense efectes una sanció penal imposada a qualsevol persona per tota classe de delictes. La indemnització que puga portar implícita la condemna  en cap cas es perdona.

http://politica.elpais.com/tag/fecha/20121202  :

Casos relativament recents, segons  El País http://politica.elpais.com/tag/fecha/20121202  :

“Los indultos más polémicos de 2012

Además de los casos de los mossos d’Esquadra indultados por el Gobierno ha habido otros casos polémicos este año:

Caso Treball: Josep Maria Servitje (ex alto cargo de Unió Democràtica de Catalunya) y Víctor Manuel Lorenzo (empresario). Desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. El indulto no contó con el informe favorable del tribunal sentenciador.

Yak 42. Los militares José Ramón Ramírez y Miguel Ángel Sáez habían sido condenados por falsear la identidad de 30 de los 66 fallecidos en el accidente.

Prevaricación urbanística. Tomás Gómez Arrabal (exalcalde del PP de Abdalajís, Málaga), y los ediles de su partido María Teresa Mesa Pernia, Fermín Muñoz Armero y Antonio Pérez Postigo fueron condenados por dar licencias ilegales a sabiendas de que lo eran.

Permisos falsos. Constancio Alvarado, exsecretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres, José Manuel Sánchez Donoso y Luis Calle Fernández habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Las cantidades pagadas por estos a cambio de los papeles llegaban a los 3.000 euros.

Estafa y falsedad. Miguel Escudero Arias-Dávila fue indultado tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa.”

Cal afegir, el cas del kamikaze de Polinyà del Xúquer que circulà 5 Km en sentit contrari. Condemnat a 13 any per provocar la mort d’un jove en un accident, va ser indultat malgrat l’oposició de la Fiscalia i l’Audiència de València.

La sensació que té el ciutadà , davant d’aquests casos , és una vegada més, que hi ha una justícia distinta per a segons quina persona. No s'entén , de cap de les maneres, que uns siguen indultats i altres no.

La credibilitat de la justícia  i del poder executiu  està en entredit, la corrupció està a l’ordre del dia,  i sols ens faltava , que allò que condemnen els tribunals siga anul·lat pel clientelisme o l’amiguisme del govern de torn.

El debat està al carrer. És l’indult  una eina política par afavorir els de sempre ?

JOAN MANUEL SERRAT

POEMA DE AMOR

EL sol nos olvidó ayer sobre la arena,
nos envolvió el rumor suave del mar,
tu cuerpo me dio calor; tenía frío,
y allí en la arena
entre los dos nació este poema,
este pobre poema de amor para ti.
Mi fruto, mi flor,
mi historia de amor,
mis caricias.
Mi humilde candil,
mi lluvia de abril,
mi avaricia.
Mi trozo de pan,
mi viejo refrán,
mi poeta.
La fe que perdí,
mí camino
y mi carreta.
Mi dulce placer,
mi sueño de ayer,
mí equipaje.
Mi tibio Rincón,
mi mejor canción,
mi paisaje.
Mi manantial,
mi cañaveral,
mí riqueza.
Mi leña, mi hogar,
mi techo, mi lar,
mi nobleza.
Mi fuente, mi sed,
mi barco, mi red
y la arena.
Donde te sentí,
donde te escribí
mi poema.

PARAULES D'AMOR

Ella em va estimar tant...

Jo me l'estimo encara.

Plegats vam travessar

una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,

era tot el meu món, llavors

quan en la llar cremàven

només paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.

No en sabíem més, teníem quinze anys.

No havíem tingut massa temps per aprendre'n,

tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes

que havíem après d'antics comediants.

D'històries d'amor, somnis de poetes,

no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,

ella qui sap on para.

La vaig perdre i mai més

he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,

de lluny m'arriba una cançó.

Velles notes, vells acords,

velles paraules d'amor...

Paraules d'amor senzilles i tendres.

No en sabíem més, teníem quinze anys.

No havíem tingut massa temps per aprendre'n,

tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes

que havíem après d'antics comediants.

D'històries d'amor, somnis de poetes,

no en sabíem més, teníem quinze anys...

PARE

Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.

NO ÉS QÜESTIÓ DE COLORS , ÉS QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA.

 Ens estem acostumant a llegir , dia sí i dia també, casos de corrupció política. Sembla  que no en tenim encara prou.

Segons el diari  EL MUNDO : “Bárcenas pagó sobresueldos en negro durante años a parte de la cúpula del PP. Distribuía cada mes sobres con cantidades entre 5.000 y 15.000 € a secretarios, ejecutivos, cargos públicos y otros miembros del aparato. Con el dinero B procedente de constructuras, empresas de seguridad y donaciones, se daba también protección a amenazados por ETA. Rajoy, que según fuentes del PP no cobró nunca esos complementos,  instruyó a Cospedal en 2009 para acabar con esta práctica.

El extesorero amenazó con revelar estos pagos si el partido no le ayudaba a eludir las consecuencias penales del “caso Gürtel”.

Altres fonts,  constatent que tenia comptes  a Suïssa amb saldos superiors a 22 milions d’euros.

Llegir , aquesta notícia, tan impactant, provoca  la formulació d’algunes preguntes la resposta de les quals és necessària i urgent .

Era conscient la cúpula del PP de l’existència de tot el que estava succeint?

Hi ha alguna relació en aquest cas i la trama Gürtel?

Garzón, tenia raó a l’actuar com va actuar ?

Eixirà  Rajoy  a donar explicacions d’aquest nou escàndol  de corrupció política?

No podem continuar així, ni un sol dia més. Tants casos de corrupció no es podem digerir de cap de les maneres. La impunitat, el cinisme, la mentida, l’enriquiment il·lícit no poden seguir campant per  l’escenari polític com si res  passara.

Els ciutadans  ens sentim enganyats, indignats.  Fins on hem de seguir suportant aquesta delinqüència de ’alto standing” ?

No solament estem patint  una crisi econòmica que deixa en calçotets l’estat de benestar, també assistim a una decadència moral, d’impunitat... que ens deixa perplexes , frustrats...

 EL QUE ESTÀ PASSANT , JA NO ÉS QÜESTIÓ DE COLORS, ÉS QÜESTIÓ DE JUSTÍCIA.

LLUÍS LLACH

AMOR PARTICULAR

Com t'ho podria dir

perquè em fos senzill, i et fos veritat,

que sovint em sé tan a prop teu, si canto,

que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,

i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,

que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,

en la joia junts, en la pena junts,

i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots

i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.

Per tot això i coses que t'amago

em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,

potser amb timidesa, potser sense saber-ne.

T'estimo, i et sóc gelós

i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;

t'estimo, i em sé feliç

quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,

i vindrà l'adéu, com així ha de ser,

i em pregunto si trobaré el gest correcte,

i sabré acostumar-me a la teva absència,

però tot això serà una altra història,

ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,

potser amb timidesa, potser sense saber-ne.

T'estimo, i et sóc gelós

i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;

t'estimo, i em sé feliç

quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

QUÈ TINGUEM SORT.

Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort

i que trobis el que t'ha mancat

en mi.

Si em dius "et vull",

que el sol faci el dia molt més llarg,

i així, robar

temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,

que trobem tot el que ens va mancar

ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.

Què demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d'argent,

ni un demà ple de promeses, sols

un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí

ben llarg.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

CANT DE L'ENYOR

Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel seu lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perqué sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

LA VOCACIÓ POLÍTICA

La vocació és la tendència que sent una persona a realitzar determinades activitats. És una  inclinació natural que es manifesta prematurament.

Evidentment,  les persones, no tenim una sola vocació. Disposem de multituds de possibilitats de fer o dedicar-se a una cosa o altra. El context, les habilitats específiques, la situació econòmica , l’entorn social... determinen , sense cap mena de dubte, la nostra vocació.

Realitzar un treball que ens agrada, una carrera que ens motiva, realitzar una activitat que ens resulte gratificant, propicia obtenir uns bons resultats .

No escollir bé, pot provocar una gran decepció o un fracàs . Els diners , no ho són tot , encara que hem de pensar, també , en conjugar la nostra vocació amb  la possibilitat que la nostra activitat ens puga proporcionar els ingressos suficient per viure dignament.

Observem un poc l’entorn:

Un mestre ha de ser una persona que li agrade ensenyar, educar, que estime els seus alumnes, que els motive perquè puguen aprendre  i passar-s'ho bé al mateix temps.

A un metge li ha d’agradar  diagnosticar la possible malaltia i posar tots els coneixements científics i terapèutics per sanar el pacient.

Un advocat, s’ha de posar en la pell dels seus clients i ajudar-los a solucionar, de la manera més adients, els seus problemes legals o penals..

Un jutge, haurà d’aplicar la llei, de forma justa  , coherent, sense deixar-se portar per febleses emotives.

Podríem seguir,, i seguir . .especificant característiques vocacional implícites en qualsevol professió... i seguiríem , seguiríem.. fins arribar a  determinar les característiques d’un polític.

 Definir la  vocació política, actualment, seria tot un repte i possiblement una temeritat. Més de 300 polítics imputats per corrupció, ho diuem tot.  Que falla ací, ?  No han triat bé la seua vocació.. o pel contrari la seua vocació és precisament aquesta,  omplir-se les butxaques?

Vosaltres teniu la paraula!!

 

LES PALMERES DE LA FONT DE QUART

Cada vegada que entre al meu poble,  al passar per davant de La Font, no puc evitar alçar la vista i  mirar les palmeres caigudes, víctimes totes elles, del morrut roig "picudo rojo”; terrible plaga  que ha colonitzat  el nostre país  i l’ha sembrat de cadàvers.

El nostre paratge ha perdut aquestes joies  universals i úniques. Palmeres centenàries de fulles glauques que acolorien el paisatge i li conferien un toc encisador d’exotisme únic.

No ho puc evitar , ni vull evitar, sentir una gran tristesa. A Quart , li han arrencat, de sobte, part de la seua història, de la nostra història. Aquestes torxes majestuoses, altives, esplendoroses... ja no hi són.  Mai més miraran al sol, mai més ens regalaran   els seus fruits i la seua ombra.

Descansen en pau, totes elles.

Joan Manuel Serrat, interpreta un poema de Miguel Hernández , podria ser  el nostre homenatge a totes elles : La palmera  Levantina

La palmera levantina

(Miguel Hernández - Joan Manuel Serrat)

La palmera levantina,
la columna que camina.
La palmera... la palmera...

La palmera levantina,
la que otea la marina,
la mediterránea era.

la que atrapa la primera
ráfaga de primavera
la primera golondrina.

La que araña los luceros
y se ciñe los encajes
de las nubes a los zancos datileros.

La que brinda sol en grano al verderol.
La que se arroja de bruces contra el Sol.

El magnífico incensario
que se mece solitario.
La palmera... la palmera...

Al final de una colina,
contra azul extraordinario...
¡la palmera levantina!

La palmera lo primero
que vé el ojo marinero
de los mares de Levante.

La palmera la que encuna
al arcángel de la luna,
¡la palmera de Alicante!

Vedla, fina,
palpitar en el confín.
Vedla, presa, en la retina
de Azorín.

La palmera... la palmera...

Como manos compañeras,
al dejar mis anchos valles
y marchar de una mentira bella en pos,como manos,
desde fondos de horizontes y colinas
me dijeron las palmeras
levantinas,
"¡adiós!"

PRIMA DE RISC I ATUR

Per primera vegada des de feia molt de temps, el tresor ha aconseguit col·locar en la primera subhasta de l’any 5.817 milions  en bons i obligacions, amb una prima de risc que ha caigut per davall dels 340 punts, un nivell que no es veia des del març de 2012.

Tant de bo, que aquesta tendència no canvie i es mantinga.

No obstant això, no hem de perdre de vista que el que ha millorat , de  moment, són els interessos que hem  de pagar als mercats. Els deutes s’han de pagar, encara que siga a un interés més baix

No sóc , particularment optimista. La crisi continua  i continuarà mentre no es creen noves empreses i llocs de treball, fins que no comence a fluir el crèdit des dels bancs i açò ara per ara  és  molt improbable.

Malgrat aquesta bona notícia, Eurostat (oficina d’estadística comunitària) assenyala que  Espanya lidera la desocupació   amb una taxa d’atur d’un 26’6% , mentre que la mitjana Europea (UE) es situa en un 10’7%.  Hem de fixar-se per exemple que Alemanya té una taxa d’atur actualment del 5’4 %.

A més, la desocupació juvenil (menors de 25 anys) ,   ha arribat al 57’6%,  mentre que  la mitjana EU, es situa en un 23’7%.

Aquestes dramàtiques xifres em fa pensar que la situació, lluny de millorar, el que  ha fet, fins ara, ha sigut  empitjorar. Aquesta política atemptatòria contra l’estat de benestar només ha aconseguit  augmentar l’atur. Ja hem arribat a més de sis milions d’aturats. Aquestes xifres no les pot  suportar cap país.

Us en recordeu de la faula de la formiga i la xitxarra? .. Doncs això !!

AVUI 1000 VISITES !!

Avui, el  meu blog   www.miasca.blogspot.com   AIXÒ ÉS TOT ? ha arribat a 1000 visites !

 La raó per la qual  vaig decidir escriure, supuse que és per satisfacció personal.

 L’escriptura, representa sentir-te plenament lliure per exposar tot allò que tu penses o creus i al fer-ho , en certa manera , t’alliberes, aboques al paper tot el munt d’opinions, fets , observacions, experiències... en definitiva t’aboques a tu mateix,  mitjançant la paraula escrita.

L’escriure , a més d’un plaer, és un compromís i un repte. I que com tots els reptes que ens marquem en la vida constitueix un esperó potent per a avançar.

En total , he escrit 75 articles , amb els qual, he intentat  opinar, comentar, reflexionar... sobre un cúmul de temes prou heterogenis, des d’articles de caire polític o religiós  fins a poesia  o música.

Avui, el  meu blog ha arribat a 1000 visites !Estic satisfet. Moltes gràcies a tots/es. 

 

www.miasca.blogspot.com   AIXÒ ÉS TOT ?

EL BES...

Amb tota probabilitat el bes és una de les costums que compartim més universals. Apareix en quasi totes les cultures. Ja en el  Kamasutra es feia al·lusió a les distintes formes de besar.

El seu origen és perd en el temps de la història. Alguns creuen que  apareix com a conseqüència que les mares mastegaven el menjar perquè els bebés digeriren millor els aliments.

A l’Edat Mitjana, un bes implicava que el cavaller s’havia de casar obligatòriament amb la dama. Al s.VI, a  Europa , ja apareix com una forma d’afecte entre les persones.

Un bes en la cara, en el front,  o fregant-se el nas ( com els esquimals), un bes papallona, “El bes de Judes”,  El bes del príncep a la “Bella Durmiente”, el bes de la “Rana” quan l’amfibi es transforma en príncep,  el bes de  submissió, ( com el que donà José Bono, en la mà ,  a Roucco Varela) . Ummm... el bes de llengua...en  la llengua que tu vols.

Quanta química pel mig! i quants músculs facials ens fa activar , fins a 34 si és a la boca i 12 si és a la cara. Allibera l’hormona oxitocina que intervé en les funcions sexuals i també produeix endorfines, que són neurotransmissors relacionats amb el benestar

El primer bes, el bes, un bes, tots els besos... No me’n vull deixar ni un.

Quanta informació ens dóna un bes. En pocs segons , ens adonem si som o no compatibles,  si mereix la pena seguir-se besant, o si pel contrari, hem de passar fulla i seguir buscant eixe bes o eixos besos que es queden a viure a dintre nostre per a sempre.

El bes: desig, passió, amor... !! Sabeu què ?  millor  li dic al bes poesia, i així, ja us  ho dic tot.

  

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa’t besar -sacrifici fervent com

més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Salvat-Papasseit, Joan: “Mester d’amor”. Poesies completes. Barcelona: Ed. Ariel,

Clàssics Catalans, 1983. (p. 110

ARA SÍ SOM FIABLES?

Encara no m’ho puc creure!! La  firma d’inversió Morgan Stanley destaca a Suïssa i Espanya com els dos  punts d’inversió més recomanats per a 2013. En concret, els seus analistes veuen el nostre país com “una de les potencials sorpreses” dels propers dotze mesos . Iuuuuuuuuuu juuuuuuuuuuuu... 

O siga, no era aquest Morgan Stanley el que ens va rebaixar la qualificació del nostre deute  dient que no són un país fiable ? No eren aquests els que deien , que la nostra economia estava pràcticament en  fallida ?... Veritat que eren aquestos?

Què ha hagut de passar  perquè aquests angelets canvien ara d’opinió ? 

Serà la  reforma  laboral ?

Serà  que els salaris han abaixat molt?

Serà que la sanitat i l’educació s’estan privatitzant i veuen negoci?

Serà que les  pensions es reduiran  tant que haurem de garantir-les amb plans de jubilació , o siga més negoci?  

Serà que els joves, amb un 53% d’atur, treballaran pràcticament gratis  durant un temps per a després tirar-los  d’una patada  altra vegada al carrer?

 Serà que si vénen casinos de joc  no pagaran els impostos corresponents ? Eurovegas,  us sona.?

Ara veritat  Morgan Stanley!  ara, sí som bons, sí som fiables, sí que  som un país per a invertir!! 

ARA QUE SOM UN PAÍS A LA CUA D’EUROPA  EN ATUR, EN SALARIS, EN DRETS LABORALS, ARA QUE TOT  EL QUE ERA PÚBLIC S’ESTÀ PRIVATITZANT . ARA, QUE SOM EL PAÍS AMB MÉS CORRUPCIÓ, AMB MENYS TRANSPARÈNCIA FISCAL ,  AMB MÉS ERES PER CÀPITA.... ARA —SÍ SOM BONS?

ASSERTIVITAT I EMPATIA, excel.lent dicotomia per a millorar la convivència.

Assistim, amb més freqüència del que seria  desitjable, a  programes o debats televisius, en els quals , sembla que el crit, la ira, l’insult  o el menyspreu a l’oponent  es converteix en el millor argument per defensar la pròpia tesi.

Espectacles lamentables, hem pogut presenciar en més d’una ocasió, en  què, fins i tot, s’ha arribat a l’agressió física.

Personatges que ixen a la palestra televisiva , armats de  violència oral per torpedinar a l’oponent i enfonsar-lo psicològicament. El premi al guanyador  és continuar en el programa . I així ens va!! La imatge que          s’ ofereix als espectadors  és ben trista i distorsionada.

No ens queixem , doncs, de la manca de respecte, de cortesia, del saber estar , d’educació, en les nostres relacions socials qüotidianes.

- Un veí o veïna que treu a passejar el gos ... però que deixa que defeque o orine en la cantonada ... Clar , aquesta cantonada no és la seua !

- Un veí o veïna, que aboca el fem a l’hora que vol. No importa  el reglament, no importa el ferum que puga deixar en el contenidor situat davant de la casa d’un altre veí. .. Clar, el contenidor no el té ell..!

- Un grup d’amics i amigues, casats, amb xiquets/es que ocupen dos o tres taules d’un bar o restaurant, que  es posem a xerrar, a riure  .. però que els  seus  fills/es  deambulen pel bar o restaurant com si fos el parc d’atraccions.  Les jaquetes penjades a les cadires , les transformen en tovallons per torcar-se el gelat  o les llepolies. Els pares riuem.. però són els altres clients qui es senten angoixats, els que perden la tranquil·litat .  Clar, els seus fills/es no els molesten a d'ells.

Seguiria en més i més exemples, on s’altera de forma premeditada  la convivència diària, on es perd el respecte, l’harmonia, les formes , els valors, la bona educació.

Si miràrem de posar-nos en el lloc de l’altre, si miràrem d’escoltar el seu punt de vista i intentàrem entendre’l, si en lloc d’escridassar  s’esforçarem en dir o explicar les coses de la mateixa manera que voldríem que ens ho digueren o ens ho explicaren  a nosaltres...No seria tot millor ?  No eixiríem , en definitiva, guanyant tots ?

 Assertivitat i Empatia. Excel·lent dicotomia per millorar la convivència.

LA CORRUPCIÓ POLÍTICA.

Segons el baròmetre del CIS desembre 2012, s’ha duplicat la preocupació per la corrupció entre els espanyols. Passa del 9’5% al 17’2% que el mencionen com un dels principals problemes actuals.

On s’ha vist un país democràtic que pertany a la UE, amb una Constitució democràtica, amb un govern democràtic , amb una justícia democràtica  i que tinga més de 300 polítics imputats per presumptes casos de corrupció?

Els ciutadans  coincidim en què s’ha de fer alguna cosa,  però,  com fer-la? . De què disposem per poder exigir justícia? . Què podem fer davant de les decisions polítiques que , fins i tot, mantenen  polítics  imputats per corrupció en els seus escons?  

 Alguns/es,  podríem pensar  que el nostre vot és fonamental per acabar amb aquest estat de coses, però,   no hi ha corrupció també quan un partit polític ,que té poder, incompleix el seu programa electoral ? No ha enganyat els seus votants ?.. Ha passat alguna cosa? 

Si no passa res, si fan  el que fan i tot continua igual, el ciutadà  perd la credibilitat en els polítics , creuen que els principis que mouen a un partit d’un signe o un altre  es perden pel camí, i  l’únic que preval és viure del càrrec. L’ideari polític no existeix.

L’amiguisme, el clientelisme, els assessors  sense cap preparació  posats a dit, és el pa de cada dia .  On anirem a parar amb aquest estat de coses?

  No és corrupció permetre, d’alguna forma, el frau fiscal? No posar tots els mitjans per pal·liar aquesta sagnia constant dels que més tenen són el que menys paguen?

Per posar un exemple més , no us crida l’atenció  el cas Rodrigo Rato?  ara assessor de Telefònica. Com  és possible ?  És que no té cap responsabilitat en el cas Bankia?  

Evidentment, no és solament el cas de Rato, però  és tant recent, amb tantes persones perjudicades, enganyades ... que sembla increïble , que ni tant sols es preocupen del que puga dir  o pensar l’opinió pública al respecte.

I nosaltres, com deia anteriorment, què podem fer ? quin remei ens queda ?

La indignació, creix i creix... fins  on podrem arribar ?