ELS PRESSUPOSTOS MÉS SOCIALS DE LA DEMOCRÀCIA.

 Quan vaig escoltar aquesta frase en boca de Montoro i davant del Congrés de Diputats, em quedí amb els ulls oberts,  Ho hauré escoltat bé ?! Retalls per tots els llocs, i ara resultarà que són els més socials ? 

On està l’engany?  .Per calcular  quina part del gasto, en els pressuposts, és gasto social (pensions,  prestacions per l’atur, vivenda, sanitat, educació...) es sumen totes aquestes  partides i el resultat es compara amb el gasto total.

 Què ha fet, el Sr Montoro? ha fet els càlculs d’una altra manera, el gasto social es compara amb el total del gasto menys el pagament dels interessos del deute. Com que aquesta partida és molt  substanciosa (38.000 milions) i no se té en compte , això fa augmentar, aparentment, el percentatge corresponent al  gasto social.

Li diria al Sr Montoro, que quan es canvia un procediment per fer càlculs, s’han de presentar ,també, els resultats  amb els criteris anteriors a l’actual pressupost, i a la vegada, els antics amb la metodologia actual. És l’única forma de poder establir una comparació  i demostrar si són o no són els més social. D’altra manera, estem davant d’un nou engany.

M’agradaria, veure  una mica de llum ... al final d’aquest llarg túnel ,que està durant molt anys ja. Però no la veig.  L’atur augmenta cada mes. Hi ha arribat al 25% de la població en edat de treballar. El cor se’m posa en un puny, quan milers i milers de famílies perden la  seua vivenda  per no poder fer front a la hipoteca. Vivendes, que després quedaran deshabitades mentre que les persones queden tirats damunt d’un banc o un portal al carrer.

Darrere de cada  desnonament , hi ha un autèntic drama personal i familiar .

Ja és hora de fer canvis en la llei hipotecaria,  que només protegeix a la banca. Llei , que per cert , és de 1909.

Si el govern , amb diners públics,  injecta capital en la crisi de la  banca,  per què no ho ha de fer en subvencionar i gestionar alternatives per  a totes aquelles persones ,que també per  la crisi, estan perdent la seua vivenda, que és com dir, que ho han perdut tot . 

S’HA DE PENSAR MÉS EN EL CIUTADÀ I MENYS EN ELS MERCATS  I HO ESTAN FENT, JUST,  AL CONTRARI.

CIÈNCIA-CREÈNCIA

És evident  que les persones són lliures per a professar qualsevol religió  malgrat  les profundes contradiccions entre l’àmbit de la ciència i el de la creència. Tots sabem, que les veritats revelades per la fe, en són desmuntades pel coneixement científic actual. En conseqüència, cadascú, apel·lant a les seues creences  fa el que estima adient, fins i tot, de vegades, posant en perill la seua pròpia salut en el moment que la seua religió xoca amb la medicina.

No hi ha dubte, però,  que optar per un camí o un altre   forma part del dret  de triar cadascú  el que vol.

Ara bé, aquesta situació canvia totalment quan passen de les decisions personals a les decisions públiques,  és a dir, quan aquestes decisions les prenen autèntics creients que disposen de poder.  Ho dic perquè  he escoltat  en boca d’algun ministre, magistrat del tribunal suprem i algun que altre alcalde o alcaldessa,  algunes que altres declaracions  més pròpies d’un frare de l’època medieval que d’una persona suposadament instruïda i democràtica. Caldria  que ens ho plantejarem...o almenys, ferem una xicoteta reflexió.

JOAN ROÍS DE CORELLA

Joan Roís de Corella degué nàixer probablement a Gandia, en una data indeterminada al voltant de l’any 1433, i en el si d’una família de la petita noblesa local. Com a primogènit d’una tal classe, li pertocava de professionalitzar-se en la milícia o en la diplomàcia, ja que la seua condició d’aristòcrata no s’avenia aml l’exercici d’activitats típicament burgeses, com eren la medicina o l’advocacia. Finalment optà per la carrera eclesiàtica, en la qual arribà a ser mestre de teologia, situació que féu compatible amb una notable activitat enamoradissa; la seua amant més peclara fou Caldesa, probablement els sobrenom d’una jove q què l’autor al.ludeix en diverses composicions. Roís de Corella morí a  València , ciutat en què residí sempre, a les darreris de 1497.

TEMA

Aquesta bella balada poètica, expressa el conegut i tòpic tema de la mort per absència d’amor; o simplement , per inexistència de la més lleu declaració positiva de la dama, incapaç de correspondre els sentiments del poeta. Aquest , que es troba malalt d’amor i, conseqüentment, abocat a la mort si no obté la prova decisiva de l’enamorament reconegut, no pot sinó pregar que aquesta se li otorgue; que hi haja, doncs, una mirada amatent de correspondència amorosa.

AUTOR : JOAN ROÍS DE CORELLA

RAIMON  CANTA:

Balada de la garsa i l'esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
penatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il.lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir
si no em mirau
ab los ulls tal que puga dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vós haja a morir".

Joan Roís de Corella

 

penatge: plomatge;

garsa: bernat pescaire.

esparsa : aïllada, separada, sola.

esmerla : falcó columbarius

ben acordada: ben harmònica.

cant e tenor: amb cadència i modulació.

guarir : restablir-me, sanar.

muir : expire.

jaquir: deixar, abandonar.

girau : gireu, mireu.

 

bibliografia:

- GUIA DIDÀCTICA I COMENTARI DE TEXTOS : JOSEP PALOMERO.

UN SUBMARÍ BLAU

 Ningú podia  arribar a pensar que aquesta crisi econòmica poguera produir  tantes desgràcies a la democràcia. Aquesta crisi,  està actuant com un submarí, que dirigit per un govern a les ordres dels mercats financer,  torpedina,  un dia sí  i un altre també,  la línia de flotació  del nostre malalt sistema democràtic. Una democràcia , en la qual , havíem dipositat tantes esperances, després  de la dictadura franquista. Qui anava a pensar que l’estat del benestar construït amb tant d’esforç i lluita poguera desmantellar-se amb tanta rapidesa, premeditació i traidorïa.

Tots, pensàvem que podríem gaudir d’unes pensions dignes en fer-se vells,  que les persones dependents podríem tenir atenció pública,  que la sanitat i l’educació  serien universals ,  públiques i gratuïtes. Però no, amb la política de retalls que aplica el govern del PP, tot aquest edifici està caient sense mirament.

Assistim , a noves lleis , que posem en entredit la justícia. El més rics podran recórrer sentències que consideren injustes, els altres, la immensa majoria no tenen diners per a les despeses judicials prèvies.  Lleis que regulem el dret de manifestació, manipulació dels mitjans de comunicació... És qüestiona , l’Estat de les Autonomies, la utilitat dels sindicats, o fins i tot, que són les famílies les culpables  per haver gastat massa.

 El problema del deute públic es produeix pel sistema de financiació a través de bancs privats que ens cobren interessos fins al 7% , quan el BCE els ha proporcionat, prèviament ,centenars de milions d’euros a l’1%.  

Aquest estat de coses, va  creant en la ciutadania , apatia, desinterès, molts es qüestionen la utilitat del seu vot. ( “total del programa electoral fan el que volen”).

No ens deixem enganyar ! Això és el que voldríem, que els ciutadans estiguen a casa calladets, que no  anem a votar, que no ens manifestem, que ens cregam que aquesta política és la que ens salvarà de la crisi...

Els que manen  estan perdent la por a una revolta popular.
Més prompte o més tard, el poble haurà d’ensenyar les dents, si no volem un canvi radical i molt negatiu per les nostres vides.

 

MENTIDES O VERITATS?

  La mentida, si ens ferem una autoanàlisi de la raó per la qual mentim... què en diríem ? de segur , que la llista de raons seria interminable. En dic algunes , mentim per vergonya, per orgull, per no quedar malament, per compassió, per aconseguir el que volem, per convertir-se en protagoniste d’alguna cosa, per no ofendre....xe... jo que sé. seguiu vosaltres la llista .

Afirmar que la mentida forma part de la nostra manera de viure , potser siga excessiu, però no hi ha dubte, que la mentida està instal.lada en el nostre quefer quotidià , més del que seria desitjable.

Dir la veritat, és dir allò que és, i dir mentida, és dir  allò que no és. Clar que, la realitat és interpretable i això implica , diferents possibilitat d’actuació.

La tolerància, davant de la mentida , podria ser  comprensible, si no observem intencionalitat de fer mal o fins i tot , la podem entendre , si  s’ utilitza  per apaigavar un mal major.

Penseu que  sempre hauríem de dir la veritat ?  Penseu que la mentida , és com un catalitzador de la convivència que ens ajuda a digerir els distints comportament humans?   

Aiii,... la mentida!!  quina mentida és.!!

Ep, !! que quede ben clar,  jo no en dic de mentides!! o potser sí ? En tot cas, les que jo puga dir , no hi ha dubte , que són mentides d’aquelles que  no fan mal. I tu ?

MERAVELLÓS POEMA D’ANTONIO MACHADO.

 Jo, me l’imagine, amb una gavardina, un barret i un gaiato, ja major... ell sol, caminant camins tènues de muntanya, envoltat d’arbres, (pins, alzines..)

El tema d’aquest poema , és la transmissió del sentiment de tristesa que pateix el poeta per un amor perdut, el qual , malgrat el pas del temps, no ha pogut oblidar.

El poema conté una riquíssima simbologia de la volatilitat de l’existència com un camí que s’ha d’anar obrint  a qualsevol circumstància inesperada. Els elements que apareixen ens posen davant d’un camí , d’un viatge en el qual els sentits i els sentiments marquen un dolor simbolitzat per l’espina clavada en el cor  que en el seu moment , ell aconseguí arrancar-se , encara que es quedà sense cor, sense la capacitat de tornar a sentir.  Ara , el poeta, recorrent  el camí de la seua existència  fa un cant a l’amor perdut. Vol sentir  el dolor de l’amor. Ell saps  que és preferible sentir la pèrdua de la persona estimada  i patir pel desamor a no haver-la conegut .

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.

 

UN SOMNI.

 Una sensació d’angoixa m’envaí en transitar per carrerons foscos, miserables i bruts, cadascun dels quals m’anava deprimint més i més. Algun gos furgant en el fem, dos gats que s’amagaven davall uns cotxes bruts. En un portal, damunt d’un gruix cartró , un vell embolicat en una vella manta , dormia  amb els ulls oberts. Tan sols una poqueta llum baixava esmorteïda d’algun fanal dispers.

De repent, la pluja em desperta amb el seu trepidar  uniformement altisonant. Era un somni.

Avui, plou. Sempre que plou, l’aire s’impregna d’una aroma especial. El gris pesat del cel desfent-se en gotes transparents, em provoca melangia, inquietud...m’aboque a la finestra i apegat al vidre entresuat ,contemple  la pluja. Quina sensació !! i quin dia més bucòlic per a seguir somniat. Aquesta vegada, però, despert.